La llista i la vida
Fa només 30 anys que Jordi Oliva, picant pedra, elabora una llista. Ha fet feina a Àvila o a Salamanca, a arxius militars i registres civils. Conec pocs investigadors amb una vocació tan despresa com aquest professor de secundària. Si el Centre d’Història Contemporània té diners per ajudar-lo amb l’estada, millor. Si no, quan ha calgut, ell mateix s’ho ha pagat de la seva butxaca. El projecte de recerca, posat en marxa a mitjans de la dècada dels 80, potser sigui, de fet, el motor de la seva vida. La idea inicial va ser del seu mestre Josep Benet i fa molt de temps que Oliva la coordina. Hi han participat, com a mínim, 150 historiadors. Primer encara es podia tirar de la memòria oral; així ell va fer la seva feina pionera sobre la comarca de la Segarra. Ara, el gruix de la feina només pot progressar als arxius.
Objectiu: establir una llista, tan exhaustiva com sigui possible, dels morts i desapareguts catalans com a conseqüència de la Guerra Civil. Morts a un i altre bàndol. A la rereguarda, als camps de reclusió de l’exili. Tots els morts. No s’estableixen diferències. No hi ha bons i dolents. Homes i dones. Nom, cognoms, dia i lloc de defunció. En tenen fitxats 53.493. A la llista, per afegir-hi, alguns milers més.
Ara, Oliva ha passat tres setmanes a Salamanca. M’explica que la collita no ha estat tan fecunda com altres vegades. Un dia, per exemple, va obrir 50 caixes. I poca cosa. Tota una jornada de treball per sumar 12 noms a la base de dades del cost humà de la guerra. Però això ja ho té, la recerca dura. Fa progressar el coneixement a poc a poc, assumint que sovint només s’avança amb la silenciosa meticulositat d’una formiga. Es clar que un nom nou, només un, salva un individu de la nebulosa de l’oblit. Així la llista de la seva vida pren sentit. La investigació continua oberta, però travessa un moment crític: hi ha qui exigeix que a canvi de res li sigui lliurada tota la llista. La demanda sembla que l’empararia la llei de Transparència. Els tècnics no saben ben bé què dir. Convindria, per respecte als investigadors, que l’administració vetllés per la propietat intel·lectual d’una recerca feta per generacions d’historiadors.