“Et senties orgullosa de la ciutat”
Quan acabava el seu horari, Teresa Berni i la resta del seu grup de voluntaris es reenganxaven sempre. “No era una feina, perquè a tothom li venia de gust. Va ser molt bonic. No hi va haver un moment en què ens ho passéssim malament. Si hi havia un incident el capgiraves. L’ampolla sempre era mig plena”.
Teresa Berni tenia 26 anys quan es va inscriure com a voluntària, poc temps abans que comencessin els Jocs. Llavors era administrativa en un concessionari d’automòbils, va demanar vacances i es va apuntar. “No em pensava que em cridarien”, però ho van fer. Va anar a una oficina i li van donar les instruccions.
La van enquadrar en un grup de reforç. Mostra una foto d’aquesta família, amb el seu vestuari de voluntaris. Hi ha 34 persones i n’assenyala una, “la Gemma, que ens va deixar molt jove” per un accident de trànsit. “Ens recollien cada dia a la plaça Espanya i et portaven on tocava. Vaig ser a les dues maratons, a l’Estadi Olímpic, al Palau Sant Jordi i a les Picornell”, que tenia les graderies molt inclinades i l’hi feien passar malament perquè té vertigen.
“Normalment érem a les entrades, controlant els accessos. S’hi acumulava molta gent i sempre teníem un policia al costat per obrir les bosses, perquè a nosaltres no ens estava permès”.
La seguretat era una obsessió, perquè ETA era a la ment de tothom. “Hi havia molta policia, molts secretes, fins i tot camuflats com a venedors de frankfurts. Vigilaven perquè no hi hagués un atemptat, hauria estat molt dur”.
Berni explica que els Jocs li feien “molta il·lusió. Era l’oportunitat perquè el món ens conegués. Va canviar la ciutat. Van ser la inflexió de Barcelona; una ciutat més oberta al món, moderna”.
Berni afegeix: “els Jocs em
Aquesta voluntària es va integrar a un equip de reforç que anaven allà on els necessitaven, i encara ’emociona amb la clausura
van fer sentir orgullosa de la meva ciutat. Pensàvem que ho podíem fer bé. Encara em continuo emocionant veient l’onada de la cerimònia de cloenda”. Durant aquells dies, baixant de l’Estadi, la gent els parava. El conjunt de la societat es va esforçar molt perquè sortís bé, perquè el món veiés que els mediterranis podem fer-ho bé”. Amb els atletes hi va tenir poc contacte i la gent era respectuosa amb ells: en aquells temps no hi havia selfies ni existia Instagram.
Quan van acabar els Jocs, Teresa Berni va tornar al concessionari d’automòbils. Va mantenir contacte amb alguns voluntaris, encara que la vida continua i canvia. De fet, ella sap el que són les peripècies existencials. La seva mare era de Barcelona i el seu pare de Lleida, però per motius polítics se’n van anar d’Espanya. Es van conèixer al Brasil i es van casar a l’Uruguai, on va néixer ella. Al cap de sis anys van tornar a Barcelona. Després dels Jocs va continuar formant part del voluntariat i ara treballa a l’ONG Associació de Families de Nens i Nenes d’Etiòpia. Però encara manté la flama d’aquella Barcelona del 1992.