La primera pregunta
L’estiu del 1953 Josep Pla va dedicar moltes hores a llegir les Memòries de Franz von Papen. Hauria pogut enllestir-les en menys temps, però, com ell mateix va explicar, les va voler llegir amb tranquil·litat perquè volia penetrar pas a pas en la “sinistra ficció” que havia creat amb la ploma qui havia estat canceller a finals de la República de Weimar i vicecanceller en el primer govern de Hitler, a qui havia preparat el camí. Totes les obres memorialístiques són, d’alguna manera, obres de ficció en què l’autor reinventa els fets que va protagonitzar per reivindicar-se o per donar una imatge amable o si més no exculpatòria del paper que hi va interpretar. Però la ficció que va sortir de la ploma de Papen presentava, als ulls de Pla, per la seva espectacular inversemblança, unes característiques especials que la singularitzaven respecte a d’altres obres del mateix gènere. I, segons ell, aquestes característiques feien inevitable preguntar-se si Papen, un home que es presentava com a incomprès i vexat per l’opinió pública, era realment un titella com els que apareixen en algunes novel·les modernes, com el marquès de Norpois de la Recherche de Proust, per exemple, o simplement un home que considerava que els seus lectors eren uns purs imbècils. El marquès de Norpois sol ser recordat com l’encarnació novel·lesca del que els francesos anomenen la “langue de bois”, que és l’art de parlar sense dir altra cosa que tòpics i frases fetes característic de la diplomàcia o de la política. I, segons Pla, les Memòries de Papen estaven escrites amb el típic i ridícul estil diplomàtic d’aquest personatge proustià. Però l’ús d’aquest llenguatge no era, al seu entendre, el més rellevant. Per ell, el més remarcable era la manera com Papen, un home que havia estat acusat de moltes coses no gens banals i que va aconseguir caure dret, reescrivia sense escrúpols els fets com si no fossin contrastables i s’excusava com si tot plegat no fos altra cosa que un seguit de malentesos.
És arran del relat que fa de l’episodi com a ambaixador del règim nacionalsocialista a Ankara que Pla es planteja si Papen podria descriure els fets com els descriu si no partís de la idea que els lectors de les seves Memòries són uns imbècils “absolutament saturats d’imbecil·litat”. Aquesta és la primera pregunta que sempre s’hauria de fer un lector i la que mai hauria d’evitar el públic en general. De fet, aquesta acostuma a ser la clau que permet de desxifrar la significació de tots els discursos que es divulguen. Molt sovint els lectors pensen que els autors diuen estupideses perquè els propis autors són estúpids, però en molts casos s’esdevé una cosa molt diferent: que els autors les diuen perquè prenen el públic per imbècil. I que sovint ho fan davant la satisfacció d’aquells a qui aquest tracte els sembla pertinent perquè comparteixen el diagnòstic. L’article de Pla sobre les Memòries de Franz von Papen on es tracta d’aquesta qüestió tan vital es pot llegir al volum El passat imperfecte de les obres completes publicades per Destino.
Pla es planteja si Papen diria el que diu si no suposés que els seus lectors són uns imbècils