Belletti i l’amnèsia del gol
L’heroi de París afirma: “Em poso a la pell de Neymar, i és complicadíssim”
Un culer desmemoriat li pregunta a Juliano Belletti si va jugar la final de la Champions de París, el 2006. –Uns minuts. Sembla irònic. I el desmemoriat nota el pes de la culpa quan descobreix el seu lapsus. El protagonista, en lloc d’ensenyar-li una targeta vermella, el consola.
Això va passar dijous a la festa de benvinguda al Barça a la Gran Poma. L’endemà, durant la recepció de la Penya Blaugrana de Nova York, el reben amb el gol, el seu gol, el que va donar la segona Copa d’Europa a l’equip de la capital catalana.
–Quant de temps feia que no el veies?
–Uf! Fa molt. Em fa l’efecte que des d’ahir (rialla general).
Juliano Belletti, de 41 anys, ha estat, fent el paper d’ambaixador del club, una de les cares amables de l’expedició del FC Barcelona en la primera etapa de la gira americana. Avui els jugadors arriben a Maryland, a prop del poder mundial de Washington.
“Hi ha dotze o tretze minuts del partit (des del gol fins al xiulet final) en què no sé què va passar. He vist el partit diverses vegades i provo de recordar-ho”, confessa a un grup de periodistes en una trobada celebrada en un hotel de Manhattan aquest diumenge passat.
Troba una explicació per a la seva amnèsia: “Em preocupava pel meu pare, que era allà, imagina’t: veure el fill marcant un gol. Laporta el va convidar. Jo era amb ell participant en un reportatge, em va preguntar si venia la meva família i li vaig comentar que el pare deia que era molt car; Laporta va contestar ‘el convido’. Li vaig trucar i li vaig dir ‘papa, que el president et convida al partit!’”.
Afirma que va entendre la seva gesta quan, en acabar l’enfrontament amb l’Arsenal, tots els companys el van abraçar. “No vaig plorar gaire, tot just el que toca”. Com a contrapunt, en un gest d’humilitat, assenyala que només va marcar un altre gol com a blaugrana. “En un amistós”, matisa des del paper de gregari.
MESSI, AL CAPDAMUNT “Ha aconseguit el que gairebé és impossible en el futbol: mantenir el mateix nivell tants anys”
“Quan tens jugadors així, és un privilegi ser al seu costat, compartir el vestidor i jugar cada dia amb ells”, reflexiona sobre els genis amb qui va formar equip durant la seva carrera.
En la seva etapa culer va participar en els començaments de Messi. “Quin record? Molta personalitat per l’edat que tenia, molta qualitat. Però, sobretot, personalitat: jugant amb jugadors com Ronnie, Deco, Samuel... fins i tot així buscava protagonisme”.
I ara? “Veig que ha aconseguit allò que és gairebé impossible en el futbol, que és mantenir el mateix nivell durant tants anys. És la cosa més complicada. Cap jugador brasiler no ho ha aconseguit, per exemple. Messi, Cristiano i no recordo ningú més tant de temps a un nivell tan alt. I en continua volent més”.
Amb qui no va coincidir és amb el nom de moda. “Em poso a la pell Neymar i és complicadíssim. És difícil mantenir-se al marge per fer bé les coses al camp. Al camp és un fenomen; estem parlant d’algú que pot ser el millor del món en tres o quatre anys, a tot estirar. Ja té experiència amb la selecció brasilera i amb el Barça, però no és fàcil conviure amb això”, insisteix pensant en la megaoferta del PSG.
“Crec que encara li cal ser al Barça, però ha arribat a un nivell en què ja està preparat per a tot; per continuar o per canviar, per tant com ha après aquests últims anys. Està en el moment mental gairebé perfecte”.
Diu que la seva tasca d’ambaixador té l’avantatge que “la gent té clar el sincronisme que hi ha entre el Barça i Messi: són uns enamorats d’ell”. –No hi ha cap crac com en Leo? –Els dos anys de Ronnie van ser una cosa diferent. Feia barrets i tot el que ha de fer un artista, però de cara a gol, tenint el respecte dels adversaris. No és comú, això. Molts fan broma amb la pilota i els altres s’enfaden. No amb en Ronnie, perquè sempre ho feia directe a porteria.
EL CRAC RONALDINHO “Feia tot el que ha de fer un artista, però de cara a gol, tenint el respecte dels adversaris”