Per davant de casa meva
Per davant de casa meva. Literalment. I no un instant, sinó durant hores. I més d’un dia. Els Jocs Olímpics van ser també una festa al barri de la Zona Franca, avui més conegut com el de la Marina, al peu de la muntanya de Montjuïc i amb excel·lents vistes d’una de les joies dels jocs, el Palau Sant Jordi. Jo llavors vivia al costat del lloc en el qual es va instal·lar el circuit de marxa, per on els atletes donaven voltes amunt i avall fins que l’abandonaven i abordaven la dura pujada a l’Estadi Olímpic. Recordo que la prova de 20 km es va disputar a la tarda i la de 50 km a primera hora del matí. Va ser especialment emotiva la primera, amb molta afició animant Dani Plaza i Valentí Massana, que tenien unes fantàstiques opcions de pujar al podi. Tot el que normalment se seguia per televisió m’estava passant davant dels ulls. L’entrenador donant instruccions, els jutges prenent nota de si els competidors cometien alguna irregularitat, els voluntaris, els punts d’avituallament a la porta de l’escola on tantes vegades havia anat a jugar o a mirar partits de xavals...
Quan Plaza i Massana van anar cap a l’estadi vaig pujar corrent a casa per seguir el desenllaç per la televisió. Des d’allà vaig lamentar que el segon fos desqualificat quan caminava cap a una medalla, que sí que va aconseguir el seu company d’equip. Unes hores després era en una cafeteria sopant amb la meva família quan va aparèixer Massana amb ganes de menjar alguna cosa. Malgrat el disgust, se’l veia assossegat, xerrant tranquil·lament i transmetent un missatge d’esportivitat. Avui em pot semblar una ximpleria fins i tot a mi, però llavors em va cridar molt l’atenció. Heu d’entendre que totes aquelles figures eren com ídols en un moment de tanta ebullició olímpica.
Dies després va arribar la prova dels 50 km. Des d’abans que es fes de dia i enmig d’una d’aquelles nits de xafogor i suor ja entrava per les finestres obertes el so dels helicòpters de l’organització. Aquella matinal va ser el moment d’admirar el veterà Josep Marín, que amb 42 anys d’edat va acabar en una meritòria novena plaça. Encara conservo en un àlbum les fotografies que vaig fer de la seva cursa (d’una qualitat impublicable en un mitjà de comunicació). Per mi tenen un enorme valor sentimental, com tots els pins que vaig reunir en aquella època. De fet, soc col·leccionista d’insígnies des d’aquells febrils dies dels Jocs. I és que per mi van començar moltes coses gràcies a Barcelona’92. Vaig estar a l’estadi el dia que es va córrer la final dels 100 metres i al Sant Jordi quan es va disputar la final d’handbol, però el que m’ha quedat a la memòria són aquells marxadors que van buscar les seves il·lusions on jo vaig començar a forjar les meves.
Unes hores abans havia estat desqualificat quan estava a tocar d’una medalla, i allà el tenia, a peu dret, xerrant tranquil·lament com si no hagués passat res