“Els Jocs de Barcelona van ser un bonic moment de la meva vida esportiva”
KRISZTINA EGERSZEGI, EXNEDADORA HONGARESA, VA GUANYAR TRES MEDALLES D’OR
La nedadora hongaresa Krisztina Egerszegi (Budapest, 1974), una de les millors nedadores de tots els temps, es va coronar com a reina de la piscina a Barcelona’92. A punt de fer 18 anys, va guanyar tres medalles d’or (400 estils, 100 esquena i 200 esquena), que ,sumades a les ja aconseguides als Jocs de Seül del 1988 (or en 200 esquena i plata en 100 esquena), i a les que va conquerir després als d’Atlanta del 1996 (novament or en 200 esquena i bronze en 400 estils) formen un palmarès gloriós. A més de ser cinc vegades campiona olímpica, també va obtenir resultats espectaculars en campionats mundials i europeus, i va batre rècords. Krisztina Egerszegi es va retirar als 22 anys, i poc després, el 1999, es va casar. Amb el seu marit, Adam Vigassy, ha tingut tres fills: Balint, que fa 17 anys a finals d’aquest mes; Barnabas, de 15, i Zille, de 13. La família resideix a Érd, una localitat de 60.000 habitants a l’àrea de Budapest, des d’on contesta a les preguntes de La Vanguardia. Egerszegi, que té la més alta condecoració magiar, l’Orde del Mèrit de Sant Esteve, és molt popular i estimada a Hongria. A mitjans d’agost farà 43 anys, i recorda els seus dies a Barcelona amb molt d’afecte.
Quines memòries conserva de la seva experiència a Barcelona’92?
Els Jocs Olímpics de Barcelona van ser un bonic moment de la meva vida esportiva. Vaig participar en tres Jocs Olímpics entre els anys 1988 i el 1996, i els de Barcelona’92 van ser els únics en els quals em vaig quedar fins a la cerimònia de cloenda. Va ser bonic i meravellós, un record que conservo per a tota la vida. Recordo bé les piscines Picornell. És fantàstic, perquè abans dels Jocs havíem estat allà per entrenar, i en aquell moment eren piscines estàndard. I per als Jocs es van convertir en un equipament formidable.
Com era la vida a la Vila Olímpica?
L’equip hongarès de natació no es va allotjar a la Vila Olímpica; érem en un hotel. Però quan van acabar les proves de natació, em vaig instal·lar a la Vila Olímpica durant una setmana per seguir altres competicions esportives. Al costat d’altres integrants de l’equip hongarès, vam agafar el metro per anar a visitar la ciutat, i també vam caminar molt. Vam pujar al Tibidabo, i a Montjuïc vam veure la Font Màgica, entre altres coses.
Ha tingut ocasió de tornar a Barcelona des d’aleshores? Sí, vaig ser-hi amb la meva família fa dos anys, el juny del 2015, perquè en aquell moment la germana del meu marit residia amb la seva família a Barcelona. Vam visitar molts llocs, com per exemple la Sagrada Família, el Park Güell, i per descomptat també Montjuïc, on hi ha les piscines Picornell. De fet, vam entrar al recinte i els meus fills van nedar en una de les piscines; va ser bonic. I vaig veure la placa amb el meu nom a la plaça dels Campions de la Vila Olímpica, a prop de la platja. Encara practica la natació? No, ja no ho faig. Em banyo a la piscina, al mar o en llacs, per descomptat. Però, quan vaig deixar de competir, vaig decidir que només tornaria a nedar en sentit estricte en cas de tenir un profund desig de nedar una altra vegada. Aquest moment encara no ha arribat. Tots els meus fills han après a nedar, i el més gran, Balint, ja està competint, també en esquena. El meu marit és entrenador d’activitats a l’aire lliure per a nens i adults, i el 1994 va participar al Camel Trophy.
Durant un temps vostè va regentar un restaurant. Com va ser passar de la piscina a la gastronomia? Vam obrir el restaurant el 1995. Per ser honestos, era el somni del meu pare, i va aconseguir, així, fer-lo realitat. Com que el sobrenom amb què em coneixien a Hongria era Egér (ratolí), que és un joc de paraules amb el meu cognom i amb la meva mida, vam tenir la idea de batejar el restaurant com a Egérlyuk (forat del ratolí). Egérke (rateta) és l’apel·latiu amb què el periodista de televisió Tamás Vitray em va anomenar animant-me mentre jo nedava en els Jocs Olímpics de Seül del 1988. El restaurant va estar obert fins al 31 de desembre del 2007, i després va tancar. Sobretot hi servíem pizza i cuina hongaresa. Però el meu plat preferit és el gall
RETIRADA DESPRÉS DELS JOCS DEL 1996 “Estava segura que, passés el que passés a Atlanta, jo posaria fi a la meva carrera de competició” TORNADA A BARCELONA EN FAMÍLIA “El 2015 vam visitar el recinte de les Picornell, i els meus fills van nedar en una de les piscines; va ser bonic”
dindi arrebossat amb puré de patates i préssec!
Vostè es va retirar de la competició als 22 anys. Hi va haver cap motiu concret?
Quan era petita, el meu projecte era nedar i competir fins als 18 anys, i llavors casar-me i tenir fills, ser mare. Però quan vaig fer els 18, a l’època de Barcelona, m’encantava nedar, i no vaig voler parar. Dos anys després, el 1994, no sé gaire bé per què, me’n vaig sentir farta; volia deixar-ho. Però, al campionat mundial de Roma d’aquell any, vaig perdre, i llavors vaig decidir continuar nedant dos anys més fins als Jocs Olímpics d’Atlanta. Volia provar-me a mi mateixa: soc capaç de tornar-me a aixecar o no? Però en aquell moment ja estava segura que, passés el que passés en els Jocs d’Atlanta, jo posaria fi a la meva carrera de competició.
A què es dedica actualment?
Tal com vaig decidir en la meva infantesa, la meva professió és la meva família. La veritat és que els meus fills són la feina més important de la meva vida.