17.000 a zero
La unió bancària ha fet un pas enrere en els últims dies. El suposat Mecanisme Únic de Resolució no sembla que sigui únic, ja que no aplica igual les regles de joc aprovades a tots els països de la unió. No s’entén que el rescat del Popular hagi costat zero euros al contribuent i que el rescat de tres bancs italians rebi ajuts públics. És cert que el que s’ha fet a Itàlia és el que es va fer en el passat a Espanya, però amb una gran diferència: amb unes regles de joc diferents, ja que ara hi ha les de la unió bancària. També és cert que els dos últims bancs italians rescatats són petits (per la qual cosa no hi ha risc sistèmic), però per això mateix és més raonable no rescatar els seus creditors amb ajuts públics.
Les regles de la unió bancària obliguen que els creditors d’un banc assumeixin com a mínim pèrdues equivalents al 8% del passiu abans que a cap d’ells se l’eximeixi del quitament. Es poden invocar qüestions d’estabilitat financera per treure de la foguera de les pèrdues els creditors, però això és difícil de justificar amb bancs petits com els dos últims italians rescatats.
Per tant, l’única manera de justificar ajuts públics és passant la pilota de la porteria de la unió bancària a la d’Itàlia, declarant als bancs no en resolució (situació que hauria implicat aplicar les regles de la unió bancària), sinó en liquidació (la qual cosa implica aplicar les regles italianes). Amb aquesta jugada, mentre que a Espanya els tenidors de deute subordinat del Banco Popular
El gran interrogant és per què dos bancs petits són rescatats a Itàlia sense aplicar les regles europees
ho van perdre tot, a Itàlia se’ls va rescatar.
Hi ha una altra diferència important en el rescat aplicat a Espanya i Itàlia. Mentre que el Santander es va quedar amb tots els actius del Popular i “es va casar” amb ell per al bo i el dolent, en el cas d’Itàlia els dos últims bancs rescatats s’han adjudicat “nets”, cosa que explica que en el primer cas el Santander hagi hagut d’ampliar capital per digerir la compra, mentre que en el cas d’Intesa Sanpaolo (banc absorbent) rebi com a compensació inicial 5.200 milions d’euros (és ajuda d’Estat?), que podria arribar fins a 17.000. Una altra asimetria més entre el rescat de bancs a Espanya i Itàlia.
El gran interrogant és per què dos bancs petits són rescatats a Itàlia sense aplicar les regles de resolució de la unió bancària que obliguen a no utilitzar fons del contribuent. La justificació de la Junta Única de Resolució és que no s’hi segueix el procés de resolució perquè no són un risc per al sistema. Però tot i això, s’utilitzen fons públics per evitar un suposat risc sistèmic, és a dir, que pot afectar a tot el sistema. Com quedem? I per extensió, si l’objectiu de la unió bancària era trencar el cercle viciós deute bancària-sobirana, amb la decisió adoptada a Itàlia, en lloc de trencar el cercle, es consolida encara més.