“Vaig enterrar 200 companys a la Venta de Camposines”
Tinc 97 anys. Vaig néixer i visc a Tarragona. Em vaig jubilar després de treballar com a mecànic al meu taller durant 40 anys. Soc vidu. Tinc dues filles, cinc nets i una besneta, Èlia (3). Soc antifranquista i m’agradaria una Catalunya lliure. No soc cre
Té molt bon aspecte.
Sempre he menjat poc. Tots em deien: “Ets de poca vida”. I avui tots aquests estan morts!
Té vida... i memòria?
Gairebé cada dia recordo alguna cosa de la guerra, cavil·lo molt sobre aquells 115 dies de la batalla de l’Ebre...
Per a això he vingut a entrevistar-lo.
Ha parlat amb Pere Godall, el músic? A la trinxera tocava un teclat de piano que es feia amb pedretes blanques i negres...
Tocava Bésame mucho, m’ho va explicar aquí fa uns anys: acaba de morir.
Què me’n dius! Mira que volia anar-lo a visitar un dia d’aquests... Ho sento...
En queden pocs, de vostès...
I érem milers! Vaig veure caure tants nois de la meva edat... Un dia va caure una bomba, érem cinc d’estirats a terra: dos morts, un amb els tendons d’Aquil·les tallats i només un altre i jo bé. A mi no em van ferir mai.
Hi ha un secret de supervivència?
És pura loteria. Cada dia deixàvem morts al camp, i preguntàvem: “On ets, Déu?”.
I?
No hi és. No existeix.
Com era la seva vida abans de la guerra?
Jugava, anava amb bicicleta, vaig estudiar batxillerat i als 16 anys vaig començar a treballar amb el pare en construcció portuària.
Què recorda del 18 de juliol del 36?
Veïns amb pistola, es matava gent per les cases... La culpa és de Franco: va trair la bandera republicana que havia jurat. Mereixia ser afusellat!
Doncs va guanyar la guerra.
No, no la va guanyar ell: la va guanyar Hitler, que va provar aquí els seus avions i armes.
Quina edat tenia quan el van enviar al front de guerra, vostè?
Vaig complir 18 anys al març, i em van cridar de seguida. Vaig fer instrucció amb espardenyes, a Montbrió. El primer dia veig un noi de Tarragona, m’hi acosto... i surt corrents.
Què li passava?
El vaig atrapar. Em va implorar: “No em descobreixis”. Em va explicar que la seva família i ell s’amagaven a la muntanya i que s’havia acostat a rapinyar alguna cosa... Era fill d’un capità revoltat, fatxa. “Som amics, no has de témer”, li vaig dir. No el vaig delatar. I avui li voldria dir quatre de fresques!
Què li diria?
“Aquell dia et vaig salvar la vida, t’en recordes? I com m’ho vas agrair tu?”
No l’hi va agrair?
Li vaig confiar una maleta meva amb unes sabates, uns pantalons i més roba perquè la lliurés als meus pares. I se la va quedar!
Com ho sap?
Acabada la guerra, em vaig topar amb ell a la Rambla Nova de Tarragona: “Vaig perdre la maleta sota un bombardeig”, es va excusar, però... duia les sabates i els pantalons meus!
I no el va desemmascarar, vostè?
No. Era perillós. Jo era republicà perdedor, ell era franquista guanyador. Leopoldo (Lolo) Ruiz, es deia. Ingrat, lladre i mentider!
Queda dit, aquí...
Tant de bo no l’hagués ajudat. Penso sovint que ho podia haver fet més bé, a les trinxeres...
Més bé, el què?
Amb la bona punteria que tenia, si en comptes del morter hagués disparat amb fusell... hauria tombat molts fatxes!, quan els veia treure el caparró a la seva trinxera...
Li sap greu, no haver-ne matat més?
És que ells ens van matar molt, tot el dia aquells avions a sobre...! Nosaltres els vam deixar recollir un dia els seus ferits del camp. I no recordo el mateix al revés.
Va enterrar companys seus, vostè?
A l’esplanada davant la Venta de Camposines en vam enterrar dos-cents. Amb poca terra a sobre. Les arades dels pagesos n’hi hauran tret molts, d’ossos...
Així és... Hi va haver algun dia bo?
Un que vam llançar granades a una avançada de fatxes que venia de Vilalba dels Arcs: van tenir molts morts.
Continua revivint la guerra...
De retirada em vaig amagar a casa dels pares, al camp. Van arribar els soldats franquistes i ens van robar les cinc gallines que teníem... i també la meva estimada moto, que havia comprat amb un amic.
No el van represaliar?
Vaig tenir sort, només em va tocar fer una mili de quatre anys a Marina: al port d’el Ferrol del Caudillo! Veia cada alba com afusellaven quatre o cinc homes, pobres...
Votarà l’1 d’octubre?
Sí! Una Catalunya lliure m’agradaria. Jo voto tot contra el PP, per a mi són franquistes.
No reobri ferides.
La ferida és no haver condemnat Franco, que va ser un criminal i un dictador.
Què els diria, als joves d’avui?
Recordeu que hi va haver una guerra, que no us passi el mateix. Carregats de polls... Els hi explico als meus nets... i no m’escolten.
Què fa ara ,vostè?
Navego per internet, aprenent coses. Tots els meus amics són morts... I llegeixo.
Què llegeix?
Trece rosas rojas, de Carlos Fonseca, la història de tretze noies, algunes menors d’edat, que els fatxes van afusellar a Madrid després de la guerra, per rojes. Llegiu-lo tots! Cap dels meus nets l’ha volgut llegir.