Remant alhora

Ales portes dels Jocs Olímpics del 1992, el fotògraf Agustí Carbonell va tenir l’ocurrència de fer pujar a una barca Samaranch, Maragall, Pujol, Serra, Abad i Ferrer Salat al port de Barcelona i posarlos a remar junts en la mateixa direcció, per il·lustrar l’esperit col·lectiu. El que no ho veia clar era el llavors president de la Generalitat: a Pujol li va costar d’afegir-se a la tripulació olímpica, no només el dia del retrat. Però al final, es va aconseguir la pau olímpica entre les institucions, una cosa gens fàcil en uns anys en què socialistes i convergents es disputaven el poder. I la centralitat política. Això és el que el Rei va voler posar ahir de manifest quan va invocar “l’esperit de concòrdia, unitat i col·laboració institucional” davant les autoritats presents al CAR de Sant Cugat. Un fet en el qual va coincidir amb el president català, que va reconèixer que els Jocs van ser una història d’èxit gràcies a l’esforç de tots. El clima olímpic va marcar la celebració dels 25 anys d’aquell esdeveniment esportiu, que es va convertir en una gran il·lusió ciutadana. Tots els presents van blindar ahir la commemoració de les tensions polítiques, malgrat que cada dia pugen de to. Les bones maneres es van imposar al memorial de greuges, tot i que per ser més exactes caldria circumscriure la frase a les celebracions.

Josep Miquel Abad, conseller delegat del COOB’92, va recordar a El món a RAC1 que tot va començar amb un sonor fracàs: la inauguració de l’Estadi Olímpic per al Campionat Mundial d’atletisme. El retard del rei, els xiulets independentistes i sobretot el temporal que va posar de manifest les goteres de la instal·lació van fer témer pels Jocs. Un assessor del COI va xiuxiuejar a Abad: “Teniu la immensa fortuna de disposar de tres anys per arreglar-ho”. Va ser un toc d’atenció que va fer que tothom pugés el llistó de la seva exigència. Tant de bo la política entengués que som a temps d’arreglar altres fracassos.