Autodeterminació
Què tens contra la independència aconseguida per camins legals i democràtics?”, em va etzibar Ernest Lluch uns mesos abans de morir assassinat per ETA el 21 de novembre del 2000. Havíem viatjat als Estats Units en companyia de dos joves professors –Germà Bel, del meu departament a la UB, i Javier Usón, deixeble de Lluch a la Universitat de Saragossa– per visitar Albert Hirschman a l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton. Érem a Nova York en un restaurant mexicà del baix Manhattan. Parlàvem de la situació al País Basc i del pla Ibarretxe per a la independència. Enmig de la discussió Lluch va derivar la pregunta cap a Catalunya, tot i que en aquell moment no es contemplava aquest escenari.
En els últims anys i mesos aquella pregunta de Lluch ha tornat a la meva memòria en vista de la deriva que ha pres el procés polític català. Observo amb una barreja d’interès i inquietud com una demanda política àmpliament compartida entre la ciutadania de fer una consulta sobre la manera d’organitzar les relacions polítiques de Catalunya amb l’Estat ha anat adquirint trets propis dels processos prerevolucionaris: clandestinitat, secretisme, purgues polítiques dels crítics, caixes de resistència, desobediència civil.
Aquest llenguatge em remunta als temps del tardofranquisme, de la Caputxinada del 1966 i de l’Assemblea de Catalunya del 1971. Amb la diferència fonamental que les normes i lleis d’aquell règim polític feixista no havien estat votades democràticament i no hi havia llibertat política. D’aquí la demanda manifestada als carrers de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.
Pretendre atribuir a l’Estat espanyol actual les característiques d’un règim polític autoritari no és creïble. En els rànquings que fan les organitzacions internacionals dedicades a avaluar la salut democràtica dels països Espanya surt als primers llocs. Es comprèn el nul suport internacional que tenen els arguments independentistes. Ningú que viatgi a Catalunya –i són molts milions cada any– no pot creure que els catalans vivim en un règim polític opressiu. Una cosa diferent és que hi hagi molts centenars de milers de ciutadans que preferirien tenir un Estat propi. És una aspiració política legítima.
El problema amb la independència unilateral no és el xoc amb l’Estat, sinó la violència política que suposa per a la majoria de ciutadans catalans que no són independentistes. Els partidaris honestos de la independència, que són molts, han d’admetre que, almenys fins ara, no constitueixen una majoria suficient. Les eleccions autonòmiques del 2015, convocades en clau plebiscitària, no van donar majoria de vots a favor d’aquell projecte polític. I la majoria de vots no pot ser substituïda per majories parlamentàries.
Continuant endavant sense comptar amb suport social majoritari els independentistes s’obliguen a adoptar plantejaments minoritaris, propis dels revolucionaris. La direcció política del procés es va fent elitista, revolucionària. La revolució no necessita majories, sinó persones decidides a anar contra el sistema. Ha de purgar els tebis. Aquests plantejaments són més propis de formacions antisistema que del que va ser històricament Convergència i la mateixa ERC.
En algun moment d’aquest estret i perillós camí que es va iniciar després de les eleccions del 2015 la política catalana ha de tornar a les majories i a la democràcia. No hi ha una majoria independentista. Però sí hi ha una majoria significativa i estable de votants que desitgen expressar la seva opinió sobre la manera de configurar les relacions polítiques de les institucions d’autogovern català amb l’Estat.
El 2006 vam votar en un referèndum un Estatut que implicava més autogovern. El conflicte partidista i la sentència del TC del 2010 van frustrar aquella aspiració. A aquella frustració política es va sumar en els anys següents el malestar social amb la crisi econòmica i les polítiques injustes d’austeritat. Aquella barreja va ser un còctel explosiu. Hem perdut una dècada per al progrés econòmic i polític. Ara cal tornar al camí de la democràcia i de les majories per aconseguir un millor autogovern. La ciutadania moderna implica un esforç extraordinari per combinar llibertat d’autodeterminació i ordre. Els individus i les organitzacions socials exercim aquella autodeterminació dins d’una nació, d’acord amb unes normes que nosaltres mateixos votem. Res no impedeix, com ha assenyalat el TC, de canviar les regles constitucionals i legals per millorar aquell autogovern. Però ho hem de fer combinant el principi democràtic d’autodeterminació amb el principi de legalitat de l’Estat de dret. Ens hi va l’existència d’una societat civilitzada.
En algun moment d’aquest estret i perillós camí la política catalana ha de tornar a les majories i a la democràcia