La difamació viral
No participo de la crítica al global d’internet, perquè tota nova tecnologia ve amb el yin i el yang incorporat, de manera que cal saber aprofitar el bo i lluitar amb el dolent. I si alguna cosa està clara és que hi ha molt de bo en intercanviar informació i teixir complicitats a nivell mundial. La xarxa ens ha dotat d’una enciclopèdia global, capaç de donar-nos les pautes del que passa a l’altra banda del planeta en temps real.
Emperò, és cert que acumula molta misèria informativa, publicita el pitjor del pensament totalitari i fins i tot crea falses realitats que ajuden a la confusió i el soroll. A voltes costa de reconèixer-se a un mateix si el mirall és el d’internet, on els detractors trolegen amb desmesurat ímpetu. Em diran que això també passa a la premsa escrita o a les televisions i ràdios, però mai al nivell d’impunitat que atorga la xarxa. A internet, la mentida cohabita, amb igualtat de crèdit, amb la veritat i, en general, tendeix a tenir més èxit i a ser més resilient.
Entre aquestes misèries hi ha la difamació, un hàbit que existeix des que la humanitat corre per aquests verals, però que ha trobat a la xarxa un terreny
A internet, la mentida cohabita, amb igualtat de crèdit, amb la veritat, i tendeix a tenir més èxit
adobat. Costa tant de frenar-la que, fins i tot quan ja s’ha evidenciat el delicte, persisteix a la xarxa més enllà de tota culpa.
Personalment he patit la difamació de múltiples formes i si ha anat a majors l’he portat als tribunals. De fet, tinc un lema a Twitter: a l’elogi, gràcies; a la crítica, respecte; a l’insult, bloqueig, i al delicte, Codi Penal. Fa poc un tipus al qual vaig portar a l’Audiència perquè “somiava amb el clatell de Miguel Ángel Blanco” quan pensava en mi, i explicitava amenaces, ha acabat amb pena de presó. Perdonin, però contra les amenaces, cap pietat. En un to menor, un altre tipus va posar la meva foto a internet amb una entrevista falsificada que va titular “Els espanyols em fan tant fàstic com l’olor de peix”. Era falsa, em va semblar repugnant la desqualificació que posava a la meva boca (i que no hauria proferit mai, perquè ser espanyol és tan digne com qualsevol altre sentiment nacional) i m’hi vaig querellar. A més, el meu advocat va avisar a tots els portals que la van reproduir que estava querellat, i a Twitter vaig publicar el desmentiment en diverses ocasions. És igual. L’altre dia López Bulla escrivia un articlet contra els pèrfids sobiranistes (últimament li dona molt pel tema) i posava com a exemple la falsa frase de la falsa entrevista del tipus que està querellat. És a dir, per a ell tenia més valor la mentida que els mil desmentiments que estaven igualment publicats. I el pitjor és que, quan tot això acabi, en algun racó de la xarxa es mantindrà com a informació veritable la difamant mentida. Un proverbi jueu diu que “amb una mentida es pot anar molt lluny, però sense esperances de tornar”. El problema és que internet la retorna eternament.