Sobre els gestos
Es parla molt dels gestos en la política: que si aquell líder ha fet això o allò altre davant el seu principal contrincant, que si un tercer s’ha mostrat inusualment hospitalari en la visita d’un homòleg de qui es malfia... La política de partits exigeix obediència cega i castiga sense remissió els díscols. Em fa molta gràcia que els adversaris del president Puigdemont li retreguin que s’hagi desfet dels consellers que “no ho veien clar”. ¿Algú pot imaginar què passaria si un trist diputat del PP, el PSOE o Ciutadans digués en públic, ni que fos off the record, que entén perfectament que els catalans vulguem votar, encara que sigui en un referèndum il·legal? Ja els ho dic jo: el fulminarien immediatament. Per tant, menys escarafalls farisaics, senyories!
Els gestos, en política, són importants. Que l’hi diguin, si no, al president Macron, que davant Trump es comporta d’una manera gairebé servil. Massa crema chantilly! Sovint els gestos rivalitzen, en relleu, amb les paraules i fins amb els fets comesos. ¿Recordeu quan Rajoy va negar-se a encaixar la mà de Pedro Sánchez? Aquell “indecente” que l’altre li havia etzibat en un debat electoral encara coïa! Avui la política es transmet en directe. I els gestos són com emoticones que poden arribar a descriure un estat d’ànim o una decisió transcendental millor i tot que una prolixa declaració de premsa.
Però jo pretenia parlar d’una altra mena de gestos. Com més anys poso, més m’interessa el valor de la bondat en les persones. Vull dir que m’estimo més tractar amb algú net de cor que no pas amb aquella casta d’individus que, tan intel·ligents i lúcids com vulgueu, es comporten com cínics rematats. Miro de mantenir ben lluny de mi allò que ara se’n diu persones tòxiques! En relataré un, d’aquests gestos que em fan tornar a creure en la bona pasta de la majoria de la gent.
Sovint compro llibres per internet. L’últim que vaig mirar d’adquirir —a la llibreria Arrebato, de Madrid— va ser Local wonders, del poeta Ted Kooser. Però, a l’hora de fer la transferència, alguna cosa ho impedia. Al cap d’uns quants dies, en Pepe, el llibreter, em pregunta: “¿Què, Jordi, te’n surts?”. I jo: “Em sap greu, Pepe, però no”. Doncs bé, dos dies més tard rebo el llibre a casa, sin previo pago .Jo vaig correspondre de seguida a aquesta confiança, esclar. I és que el gest, admirable i franc, m’havia commogut!