Aquella idea genial de Maragall
Barcelona ha estat el centre de l’atenció internacional moltes vegades al llarg dels últims 150 anys. Ha ocupat les portades dels grans diaris per les revoltes socials, l’anarquisme, la proclamació de la República, la Guerra Civil, els bombardejos i els fets esporàdics de resistència al franquisme. No sempre eren notícies positives. Barcelona ha resistit tota mena d’adversitats i avui és un punt de referència a Europa i al món.
Els tres esdeveniments que van projectar Barcelona a l’exterior i van transformar la ciutat van ser l’Exposició Universal del 1888, l’Exposició Internacional del 1929 i els Jocs Olímpics del 1992. Ahir es va complir un quart de segle de la inauguració dels Jocs a Montjuïc, una fita en la transformació de la ciutat que viu encara de les rendes d’aquella inversió humana, econòmica, cívica i política.
Són molts els responsables que Barcelona fos la primera ciutat espanyola organitzadora d’uns Jocs. Però penso que diversos personatges van ser els principals artífexs de la designació, la preparació i execució dels Jocs. Juan Antonio Samaranch ho va fer possible des de la seva posició de president del Comitè Olímpic Internacional. Els seus dots de relacions públiques i la seva atenció pels petits detalls van inclinar la balança aquell 17 d’octubre del 1986 a Lausana. Encara que la ciutat, per raons ideològiques, no li ha fet l’homenatge que es mereix va ser una peça clau.
Pasqual Maragall, Josep Miquel Abad i Ramon Boixadós van ser actors principals. Els dos últims, com a conseller delegat dels Jocs i com a coordinador de les obres olímpiques, van complir els terminis d’un projecte tan complex i no consta que hi hagués cap escàndol econòmic en una operació que va comportar la inversió de tants milers de milions de pessetes.
Però l’autor intel·lectual d’aquella transformació urbana i cívica va ser Pasqual Maragall, possiblement el millor alcalde que ha tingut Barcelona. M’explicava un dia que en algunes nits caloroses d’estiu pujava a Miramar i contemplava la ciutat diverses hores. Una de les seves obsessions era obrir Barcelona al mar. Pensava i somiava. Escrivia notes i parlava amb arquitectes, urbanistes, periodistes, empresaris i ciutadans anònims sobre com s’havia d’emprendre el canvi.
És interessant rellegir la conferència que quatre mesos abans de la designació com a seu olímpica va pronunciar a l’Ateneu Barcelonès el juny del 1986. Proposa una ciutat moderna amb projecció a tot Espanya, capital d’una Catalunya pròspera i integrada a un espai econòmic europeu, líder de les ciutats mediterrànies i capital europea que serveixi de pont amb Amèrica Llatina.
Les circumstàncies polítiques, amb el Govern de Felipe González a Madrid i amb Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat, eren un repte i una oportunitat. L’Estat es va abocar als Jocs i va posar els recursos necessaris en aquella Espanya del cinquè centenari del 1492. Jordi Pujol no va poder oposar-se a aquella cita amb la història de la capital de Catalunya i va donar el seu suport oficial als Jocs encara que les joventuts del seu partit, avui al front de diverses conselleries en el Govern de Catalunya, xiulaven el Rei i exhibien les banderes amb els eslògans de “Freedom for Catalonia”.
El relat de Maragall va acabar imposantse perquè “aquí hi ha una idea genial que cau en terra adobada i que donarà fruit”. Hi ha una voluntat de projectar-se cap enfora i cap al futur amb el desig exprés de trobarnos amb ciutadans de tot el món, d’altres cultures i poder fer-ho sobre la base d’un intercanvi humà pacífic. Aquella idea genial passava per projectar-nos internacionalment, convertir la ciutat en una metròpoli eficient i atractiva per a la ubicació de les noves activitats industrials i d’alta tecnologia.
Barcelona es va bolcar amb la idea genial de manera col·lectiva i transversal. Maragall va acabar aquella intervenció a l’Ateneu dient que “ara vull deixar una cosa molt clara. Els Jocs Olímpics no són una amenaça contra la catalanitat del nostre país. A veure si això ens ho fiquem al cap... hem d’aconseguir que una sèrie de símbols nostres hi estiguin presents: la llengua, les banderes, el mostrar-nos al món tal com som”.
En definitiva, Maragall demanava als catalans que aprofitessin els Jocs per posar a prova la seva capacitat de creació davant del repte més gran de la història contemporània. Tot va sortir força bé i Barcelona és avui al mapa europeu i mundial amb lletres grans. Els Jocs eren un repte en positiu, de futur, de visió àmplia i generosa, liberal i oberta.
Aquell discurs que va ser assumit per la gran majoria de barcelonins i catalans, amb la col·laboració sincera o no dels espanyols i amb el compromís econòmic i polític del Govern de Madrid, contrasta amb el discurs polític actual que no troba suports a cap país del món, que ha obert un xoc frontal amb Espanya i que ha dividit la societat catalana.
Aquell discurs contrasta amb la falta de suports externs d’avui, la confrontació amb Espanya i la divisió entre els catalans