Què dirà el relat de Barcelona’92?
Jo no sé qui en té la culpa ni quan se’n va anar a fer punyetes la relació perquè 25 anys després dels Jocs Olímpics s’hagi esfumat aquell “tots a l’una” espontani i generós. Donar la culpa és una cosa antiga: som on som.
Un ha vingut a parlar del seu llibre i no pensa endinsar-se en el ridícul que va fer el nacionalisme de l’època, incòmode perquè aquella festa de tots –consagració de la Barcelona cosmopolita– no la dirigien ni controlaven des de Palau i encimbellava la ciutat –menys domable– davant el país.
Vint-i-cinc anys després, un sector important de la població aspira a independitzar-se. Perfecte. Estan en el seu dret. No obstant això, hi ha una cosa que ofèn i molt en aquest viatge a Ítaca i que pren actualitat avui. No he entès mai perquè els qui volen crear un Estat exemplar es fan la trampa, d’una deshonestedat inquietant, de reduir la història de Catalunya a 300 anys d’opressió, espoli i maltractament d’Espanya.
Un no és nacionalista espanyol ni nacionalista de res però assisteix irritat a certs rentats de cervell com el de presentar-nos com a eterns oprimits –i com s’explica llavors el nostre desenvolupament més gran respecte de la resta d’Espanya?–, als quals ningú no vol ni respecta, cosa que naturalment obliga a rebel·lar-nos en tant que –diuen– colònia.
Ja imagino que recordar Barcelona’92 no canviarà conviccions del 2017. Ha plogut molt. Són anys, hi ha noves generacions. Però aprofitant que encara queden testimonis, convé desbaratar un relat a l’ús: Espanya es va abocar a l’èxit de Barcelona’92 i seria una mesquinesa minimitzar el seu suport a un esdeveniment del qual encara ens lucrem. No crec que hagi estat l’únic moment d’agermanament
Si pel partit de Puigdemont hagués estat, Barcelona no hauria organitzat mai aquells Jocs Olímpics
o interessos comuns en 300 anys...
El relat imperant en el nacionalisme permet tergiversar una guerra europea entre monarquies del segle XVIII. O presentar la Guerra Civil com una final del Mundial Espanya contra Catalunya. Fins i tot negar l’entusiasme amb què Catalunya va votar aquesta Constitució o dir que, més o menys, hi vam anar a punta de pistola. El que no pot fer per recent és negar que Barcelona va entrar al mapa del món gràcies al suport generós, sincer i visionari d’això que molts anomenen amb menyspreu “Madrid”. O de catalans com Juan Antonio Samaranch.
En canvi, entre els que van mostrar recel i desconfiança hi havia el partit del president Puigdemont: la catalanitat consisteix en el que fem nosaltres. No, president, no, si pel seu partit fos Barcelona mai no hauria organitzat els Jocs Olímpics.
Em dol que, per exemple, Pep Guardiola, or en el 92, descrigués Espanya com una dictadura atrotinada i fastigosa a l’acte de les urnes a Montjuïc en lloc de dir: ens vam estimar un dia, però avui tinc altres plans.
Tan imprescindible és destruir nostre passat?
el