La futilitat clínica

La reflexió sobre la futilitat dels tractaments mèdics mereix un especial interès a l’hora de prendre decisions clíniques, sobretot en casos de malaltia greu i progressiva. Ara les possibilitats d’actuació són moltes i cal administrar-les convenientment, assumint que no tot el que és possible és convenient.

Pot no ser-ho segons el parer del malalt, o del seu substitut en cas d’incapacitat, i llavors no se l’hi podrà imposar; és aquest el fonament del consentiment informat: poder dir que no a qualsevol proposta. Però també és inapropiada tota actuació ineficaç, desproporcionada o que resultaria fútil.

El dret a l’autonomia personal no suposa una medicina a la carta. Per exemple, es considera fútil aquella actuació que, malgrat algun efecte fisiològic, és inútil per a aquella situació concreta. Com diu el Quixot, seria “com llançar aigua al mar”. Si el coneixement racional i l’experiència col·lectiva ens suggereixen que el resultat és massa improbable o que no seria proporcional al dany que s’infligeix, la considerarem fútil i no és raonable proposar-la o continuar-la esperant que faci miracles i induint a falses expectatives. La decisió és clínica i hem d’acceptar-la per a aquells que, com deia Hipòcrates, estiguin “ja vençuts per la malaltia, conscients que per a ells la medicina ja no té poder”.

També cal saber parar. Si amb una actuació no podem raonablement ni curar ni procurar una qualitat de vida satisfactòria, no és bona pràctica proposar-la o mantenir-la: no és beneficiós per al malalt i és injust socialment.

Considerar la possibilitat de la futilitat clínica i respectar-la és una assignatura pendent per a aquesta societat enlluernada per la il·lusió d’una medicina que es voldria omnipotent.