Tornen els anys vuitanta
Onada de nostàlgia amb sèries ambientades en aquesta dècada, com ‘Stranger things’, ‘The Goldbergs’ i ‘Glow’
Els espectadors que van néixer als anys setanta i vuitanta poden quedar desconcertats si miren les sèries del moment. Van cometre el mateix error que les generacions anteriors: pensar que sempre serien joves. Ara estan descobrint que les seves infanteses i adolescències ja no són contemporànies. Stranger things va estrenar el cap de setmana passat un tràiler complet de la segona temporada i, entre les referències a Els caçafantasmes i estilismes teen propis d’un Tom Cruise juvenil, el públic pot detectar-hi perfectament la dècada que retraten els germans Duffer. És tan d’època com una adaptació de Jane Austen o un títol ambientat en la dècada dels anys vint amb flappers incloses.
La sèrie nominada a l’Emmy al millor drama no és cap excepció: els vuitanta hi són per tot arreu. Un altre cas és el de San Junípero, l’episodi de Black mirror nominat com a millor pel·lícula per a televisió i un clàssic instantani. Aquí la Yorkie (Mackenzie Davis) i la Kelly (Gugu Mbatha-Raw) entraven voluntàriament en una espècie de Matrix intertemporal que els permetia desconnectar de la seva pròpia vellesa i el seu precari estat de salut, i s’enamoraven en uns vuitanta idíl·lics fets per ordinador, entre caçadores amb tatxes i Open your heart de Madonna. Al principi el creador Charlie Brooker s’havia plantejat que viatgessin al Renaixement o a començaments del segle XX, però va optar per aquesta dècada perquè “les persones graviten al voltant de la seva pròpia era; la teràpia de la nostàlgia és una cosa real”, explicava al portal Collider. I, en certa manera, aquesta línia de pensament es pot extrapolar als guionistes de Hollywood, que tornen a una dècada que els representa.
Els seguidors de la comèdia familiar The Goldbergs, que explica el dia a dia d’una família de classe mitjana amb una mare sobreprotectora, es troben a cada capítol amb una anècdota diferent, ja sigui la cadena humana que es va fer el 25 de maig del 1986 als Estats Units per lluitar contra la fam a l’Àfrica (Hands across America), incloent-hi el tema de We are the world compost per Michael Jackson i Lionel Richie, o l’impacte popular de la primera trilogia de La guerra de les galàxies (L’imperi contraataca i El retorn del Jedi es van estrenar el 1980 i el 1983 respectivament). I què acomiada cada episodi? Un enregistrament real d’Adam F. Goldberg, el creador d’aquesta sèrie semibiogràfica que havia documentat de manera inconscient la seva pròpia infantesa, on la seva mare perforava la capa
Els protagonistes de ‘Halt and catch fire’ són el pont entre la societat preinternet i l’actual, connectada
d’ozó cada vegada que es pentinava amb quantitats indecents de laca.
Les edats i els perfils dels creadors parlen bastant de les representacions d’aquesta onada dels vuitanta, que adquireixen un nou significat amb la perspectiva que atorga el temps. Christopher Cantwell i Christopher C. Rogers eren tan novells i joves quan van concebre Halt and catch fire, sobre l’eclosió de la indústria de la informàtica, que al canal AMC els va proposar que un altre home portés les regnes de la sala de guionistes, Jonathan Lisco. Però criats en els vuitanta, amb experiència en la recerca i documentació, i havent vist la creació de déus pagans com Steve Jobs, van voler explicar una història fictícia sobre el desenvolupament dels ordinadors personals, les comunitats en línia i les plataformes com Amazon. Els personatges visionaris interpretats per Kerry Bishé i Mackenzie Davis (una altra vegada!) són el pont entre la societat preinternet i l’actual, on els usuaris es connecten amb el mòbil sense haver-se aixecat del llit.
I, mentre en el drama d’espies soviètics de The americans es nota que el creador Graham Yost havia nascut als cinquanta, vivint amb ulls d’adult aquella dècada marcada pel final de la guerra freda, a Glow es dissecciona el rol de la dona a través de lluitadores de wrestling d’un programa de televisió que sí que va existir (Gorgeous ladies of wrestling ),ia Red oaks resulta evident que el cocreador Joe Gangemi havia viscut aquella dècada en el cinema amb homenatges tant al Martin Scorsese de ¡Jo, qué noche! com referències a Dirty dancing amb l’actriu Jennifer Grey en nòmina com a mare del protagonista universitari.
Aquesta visió, que consti, pot estar excessivament marcada pels records d’infantesa o joventut. I és per aquest motiu que els germans Matt i Ross Duffer van donar la campanada l’estiu passat. Com que els creadors de Stranger things són del 1984, tenen una percepció marcada pels títols que consumien als noranta a través de la televisió: el sentit de l’amistat d’Els Goonies i Cuenta conmigo, aventures semblants a l’Steven Spielberg d’E.T. i el sentit del terror de Stephen King o d’Alien de Ridley Scott. És una recopilació de sensacions com si fos un grans èxits narratiu i emocional, una manera ideal d’endinsar-se en aquest naixement dels vuitanta com a ambientació d’època.