Elevar la mirada
Si no hi ha cap fet imprevist, avui Mariano Rajoy declara a l’Audiència Nacional a San Fernando de Henares. Que un president de Govern en actiu declari en un judici no és gaire habitual, però tampoc es pot considerar un fet extraordinari en l’àmbit internacional. En canvi, el que sí que resulta més interessant és que davant d’aquesta convocatòria, el poder judicial espanyol s’ha posat en marxa per tal de modificar algunes de les seves rutines visuals. I fent-ho ens demostra l’arrel profunda dels seus sistemes iconogràfics, que semblen invisibles fins el dia que cau el vel i apareix una veritat oculta.
El poder judicial ha proposat que Rajoy s’assegui al lloc dels advocats, al mateix nivell que el tribunal i aquells que l’interpel·laran. El motiu d’aquest desplaçament del lloc habitual dels interrogatoris, una banqueta situada al mig del quadrilàter de la sala, és que d’aquesta manera Rajoy no haurà d’elevar la mirada a l’hora de contestar les preguntes que se li puguin fer. No elevar la mirada vol dir que desapareix tota ombra de culpabilitat o de sospita, i preserva així la seva dignitat intacta.
Introduint aquesta variable sobre la ubicació a la sala el poder judicial espanyol està admetent explícitament allò que normalment vol amagar: que el seu sistema de representació d’un judici es basa en una jerarquia de l’espai que el que pretén es fer sentir incòmode la persona convocada, amb voluntat de denigrar-la. En el moment que s’evita que Rajoy hagi de passar aquest tràngol visual, es reconeix que tot el sistema està pensat per fer sentir el testimoni, o l’inculpat, com algú que només pel fet de ser allà asseguda, amb la mirada alçada, ja provoca desconfiança.
El poder judicial espanyol normalment no ensenya mai aquestes cartes. I provoca, en conseqüència, que no hi hagi una crítica a la seva representació, perquè sembla natural i invisible. Només algunes vegades aquesta manera de culpabilitzar sense dir-ho esdevé intolerable. Recordo el dia que víctimes del franquisme seien al banc dels acusats a declarar en el judici contra Garzón. Veure víctimes tractades com a presumptes culpables feria tota
El sistema està pensat per fer sentir el testimoni, o l’inculpat, com algú que només pel fet de ser allà ja provoca desconfiança
sensibilitat democràtica.
Aquesta invisibilitat de l’escenificació dels poders legals espanyols pretén reforçar una idea que cada cop s’aplica més taxativament: el sistema funciona perfectament, és una màquina ben greixada que no es qüestiona. Aquesta opacitat no es un senyal de discreció sinó una voluntat de posar-se en escena desapareixent.
És aquesta defensa de la rutina aparentment innocent la que ara trontolla quan es decideix modificar la ubicació de Rajoy. Fent-ho, sabem que aquests dispositius compten, que estan estudiats amb cura per traslladar al públic una impressió, un missatge visual, independentment de la seva pròpia veritat. Les persones en un judici han de mirar el poder des de baix, i quan ho fan les situem en el camp de la sospita.