Casals, text i context

Última sessió d’aquest festival que comença una nova etapa. Un concert amb joventut, il·lusions i bona música. Al projecte, que lideren ara Bernard Meillat com a programador i Oriol Toldrà, s’hi ha afegit la Fundació Pau Casals a l’Ajuntament del Vendrell en un exercici de sentit comú. Si tenim en compte l’atenció que es presta a Casals i a la cultura al Vendrell (casa natal), i a Sant Salvador la Vil·la Casals, al costat del mar, i l’Auditori carrer pel mig, la Generalitat (Turisme, per exemple, o organismes de Madrid) haurien de prendre nota. És una figura internacional com n’hi ha poques i aquestes propostes de què parlem, sens dubte encara modestes en recursos, són de gran projecció si hi afegim, a més, el que suposa el sensible Museu a la Vil·la Casals.

Prèdiques al marge, que poc arriben a destí, anem als fets. El programa del festival, conformat en molt poc de temps, ha buscat un fil conductor, és a dir una coherència temàtica, i, si continua així, serà un dels escassos de l’estiu amb un perfil. Això suposa sortir del circuit del consum i crear; més complex però necessari.

Aquesta última sessió va ser a càrrec del jove quartet Zaïde, amb el pianista Eric Le Sage, i el punt d’interès era el Quintet, de César Franck, una icona per al Modernisme, que molt poques vegades s’interpreta, i que ens vincula al malaguanyat Granados, que habitualment tocava amb Casals, i al moviment liderat per Rusiñol i Casas, que van portar fins i tot a Sitges. En aquest sentit la figura de Casals suposa un text, que són els fets que explica la poc coneguda història, i un context, que és el terreny de les idees, i cal dir que Casals també va apostar pel que és nou. Per això hi va haver la seva acció pionera amb Bach, en temps del clavecí de Landowska, i dels antics teclistes en mans de Viñes, Scarlatti inclòs. Fonament del passat per al que és nou; per això el Concerto, de Falla, estrenat precisament a Barcelona, al costat de Casals.

Les joves del Zaïde es van sentir molt còmodes en el Quintet, de Franck, organista, afí a la tonalitat menor, obra eloqüent, amb marcada formalitat, sí, però romàntica, i van fer una versió expressiva, d’arc ferm, en bon diàleg amb el piano de Le Sage i un so convincent. El programa va començar amb dues referències: els quartets –tots dos en mi bemoll major– Op. 20/1, de Haydn, i K. 428, de Mozart, obres de risc per al gènere en què el Zaïde sembla anar transitant amb bon peu, a pesar –el classicisme és implacable– d’alguns desajustos inicials en l’afinació en el concertino, i falta de cohesió grupal. I amb un fraseig que demana més llibertat i so subtil. Tot arribarà, perquè són molt joves i formidables músiques.

Deia allò de text i context perquè hem tingut un festival de perfil francès. I si el text de Casals és universal, té fortes arrels a Catalunya i Espanya i forma part d’aquest triangle que va unir Barcelona, París i Brussel·les, i ja disposem també aquí de molts bons músics joves i repertoris que fan a aquest text.