James Thierrée inunda el Lliure amb la seva explosió de fantasia visual
El net de Chaplin presenta ‘La granota tenia raó’ dins del festival Grec
Ve de França i Rússia i després marxarà de gira a Chicago i Nova York, però avui i demà fa escala a Barcelona: es tracta de La grenouille avait raison (La granota tenia raó), l’últim espectacle d’un dels grans somiadors escènics europeus, James Thierrée (Lausana, 1974). No hauria de fer estrany si es té en compte que és net de Charles Chaplin i que va créixer al circ intimista i màgic –Le Cirque Imaginaire– dels seus pares, Victoria Chaplin i Jean-Baptiste Thierrée. James Thierrée, que físicament moltes vegades recorda poderosament el seu avi i que ja ha protagonitzat a Barcelona grans èxits com La veillée des abysses, torna amb un espectacle màgic ambientat en un univers paral·lel en què hi ha monstres traïts, un calidoscopi gegant suspès que va canviant de color i amb què els presoners interactuen pels aires de manera fascinant i un particularíssim safareig-ascensor d’aspiracions.
En definitiva, un univers Thierrée ple de poesia i molt d’humor sobre el qual no vol revelar massa coses. “No es tracta tant que l’espectador sàpiga per què la granota tenia raó –somriu– sinó de crear un estat d’esperit en què s’ho pregunti. Estimo el teatre perquè obre perspectives infinites. He decidit no associar-me al text, m’he ocupat del cos, la llum, la música. La celebració del teatre, reunir-se en un lloc per obrir perspectives, m’apassiona; no tinc necessitat de ficar missatges particulars en aquest moment compartit, aquest misteri que pot provocar pensar”.
Tot i així, confessa que a La grenouille ell tenia ganes de parlar de germandat, de lligams entre germans i germanes, de tribus familiars. El títol, diu, recorda un conte, “en què hi ha situacions monstruoses amb personatges innocents segrestats per una bèstia o un bruixot en què el nen s’ha de fer adult, remuntar grans obstacles”. “A l’inici l’escenari era això, una germandat presonera d’aquella espècie de talismà sobre els seus caps i que potser és la porta de sortida a l’exterior, i de la qual els personatges necessiten trobar la clau”, però el muntatge ha anat més enllà, explica, i ara són “estranys
“Comunisme i capitalisme no funcionen, toca inventar una cosa més profunda, harmònica”
reunits per una situació extrema i que han de trobar la manera de viure junts i imaginar una sortida”. Una metàfora del món actual? “La idea és que aquests estranys poden fins i tot morir junts, tràgicament, però almenys junts, una comunitat de destí”, apunta. Una comunitat que viu en una espècie d’antiguitat futurista. “Crec en els cicles, en els bucles, tinc la impressió que el futur és el passat perquè anem al retorn a una cosa primitiva. Estic obsessionat pel curs que estem seguint amb el nostre ambient i els altres regnes vivents. Anem en la mala direcció. Veiem el mur, amb maons, i continuem amb l’accelerador cap a ell, és molt teatral. No hi ha cap altra espècie vivent que reaccioni així al perill mortal”, lamenta.
I recorda que “els nostres pares van viure en un món en què tenien confiança; nosaltres hem entès que no funciona. I com que les velles receptes del capitalisme i el comunisme no funcionen, toca inventar una cosa més profunda, una harmonia entre nosaltres i amb el món, i per a això cal escriure un nou llibre. L’actual acabarà en una gran novel·la negra. Espero que en puguem escriure un altre de més intel·ligent, sensible i humil, acceptant restringir l’extensió de la nostra espècie, deixar de ser totpoderosos per guanyar coses com ara ser més col·lectius”, conclou, no sense advertir que “ens agraden els contes que són tràgics, en què esperem el càstig, que diguin ‘atura’t, reflexiona’. No sé per què fa falta passar per la tragèdia per ser els humans que estimem”.