Mouawad, oracle del segle XXI
Inflammation du verbe vivre / Les larmes d’Oedipe
Autor i director: Wajdi Mouawad Lloc i data: Teatre Lliure (22/VII/2017)
Per mitjà d’un díptic titulat Els moribunds, el dramaturg canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad (Beirut, 1968) ha emprès una indagació dels rastres de la poètica de Sòfocles en el món contemporani i, de manera particular, a la Grècia actual. Així doncs, per primera vegada aquest autor, ben conegut del públic local, deixa de banda els conflictes sorgits durant l’experiència migratòria de la seva família i d’ell mateix, i s’erigeix en testimoni privilegiat d’un temps convuls, especialment tràgic per als refugiats i les víctimes més vulnerables de la gran crisi econòmica. Segons com, Mouawad se’ns presenta com un oracle del segle XXI.
La primera part del díptic, el dramaturg l’ha vista com una Inflammation du verbe vivre, enunciat hiperbòlic que pretén al·ludir a una dissort que afectaria tota persona vivent. Per apropar-se a aquesta universalitat Mouawad ha pensat recórrer al llenguatge audiovisual que li ha permès visitar tota mena d’escenaris: urbans i rurals, habitables i inhòspits, marins i terrestres, poblats o deserts... I el dramaturg, autor i director de l’espectacle és, alhora, l’actor pràcticament únic que interactua amb les imatges, seleccionades per ell mateix, inflamat de saviesa a fi de poder diagnosticar, presumptuós, els mals que han emmalaltit un segment de la humanitat o un país castigat per les obligacions que li dicta un veí seu poderós. Mouawad no deixa de recordar que Alemanya ha estat, fins ara, el botxí necessari, que diuen, de Grècia.
Quan l’autor, director i actor visita un dels caus de perdició de la joventut, ai!, fatalment esgarriada, utilitza el tòpic més tòpic de tots: les imatges mostren una discoteca penombrosa on, abrigat per una música estrident, l’espectador endevina un etilisme col·lectiu desfermat, altres consums prohibits i fornicis frenètics perpetrats a peu dret.
La segona part del díptic –Les larmes d’Oedipe–, l’autor la situa en el moment en què Edip (Patrick le Mauff), la seva filla Antígona (Charlotte Farcet) i l’acompanyant que canta la dissort del cec (Jérôme Billy) s’han aturat en el pelegrinatge a la cerca del lloc on l’heroi més tràgic de Sòfocles ha de ser enterrat. Per aquest segon espectacle de Des mourants, Mouawad ha escrit un text molt més contingut, on s’escolta una salmòdia del mateix Edip, jacent: una queixa pels mals que assetgen el seu país, les revoltes inútils dels adversaris del poder i un lament especial per Alexandros, el jove enfrontat a la policia i mort per les ferides sofertes.
La música i el cant de Jérôme Billy aporta unes pinzellades sentimentals a l’escena que, tanmateix, és perillosament estàtica i fosca, com si s’hagués aturat a tocar d’un horitzó roent, que deixa els intèrprets com figures retallades a contrallum. Una composició visualment molt poc gratificant.