La sort de viure’ls des de l’inici
He cobert, com a periodista, tretze Jocs Olímpics. De cadascun d’ells en conservo records millors i pitjors. Però dels de Barcelona 1992, molts més. Vaig tenir la sort i el privilegi de viure’ls en primera persona des del començament del projecte, a principis dels vuitanta, fins que van culminar. Milers i milers de paraules escrites sobre aquest esdeveniment, centenars de pàgines publicades, emocions al màxim. Són els meus Jocs i n’emmagatzemo moments, sensacions, gent...
Poques vegades he compartit tants moments com aquell divendres 17 d’octubre del 1986, després que s’anunciés la concessió dels Jocs a Barcelona. Ni he estat tan feliç com la nit d’aquell mateix dia quan l’expedició barcelonina, tornant de Lausana, pujava cap a Montjuïc entre milers de persones que atapeïen els carrers. Recordo vespres gèlids hivernals a la ciutat suïssa esperant que acabessin reunions importants per desbloquejar problemes encallats. O el dia que el màxim responsable de l’organització barcelonina em va fer expulsar (era l’únic periodista present ) de l’edifici novaiorquès on es tancaven les negociacions entre Barcelona’92 i la cadena dels Estats Units de televisió que els havia de transmetre. O el fiasco de la inauguració del negat Estadi Olímpic de Montjuïc després de retards que no havien d’haver passat mai. Però també quan vaig córrer com a rellevista amb la torxa olímpica, a la Cerdanya, o la cerimònia privada en un nocturn i màgic Partenó
Recordo vespres gèlids hivernals a Lausana esperant que acabessin reunions importants per desbloquejar problemes encallats
d’Atenes del lliurament de la torxa olímpica a Barcelona.
I em ballen per la memòria persones que ara no s’esmenten, però que van ser bàsiques per fer veritat i bonics els Jocs. Més enllà de la troica sense la qual no haurien existit: Joan Antoni Samaranch i els alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall. Gent com Gunnar Ericsson, irònic i amable membre suec del Comitè Olímpic Internacional, les “papallones a l’estómac” del qual tant se’m van recriminar. Leopoldo Rodés i Isabel Vilà, amfitrions de tants personatges olímpics que van passar per Barcelona. Lluís Millet i Romà Cuyàs, que hi van ser des del començament de tot; Josep Lluís Vilaseca, que tant va fer per evitar que grinyolessin les difícils relacions entre l’Ajuntament i la Generalitat; Javier Gómez Navarro, Santiago Roldán, Manolo Fonseca, l’incansable Pere Miró, Oriol Serra, Félix Arias o Inés Guardiola, la cara eficaç que va vendre Barcelona’92 a la premsa internacional. Molta gent que va ajudar a fer d’aquells Jocs una referència. I tants que, com ells, sembla que hàgim oblidat a l’hora de fer balanç del record.
També em queden aquells instants màgics de la competició. Per exemple, l’or olímpic de l’equip femení d’hoquei herba en una nit que va confirmar l’enlairament de les dones en l’esport espanyol. Per això quan el Cobi –aquella mascota que algú va definir com el que queda d’un gos després de ser atropellat per una piconadora– va volar pel cel cap a la glòria eterna el dia que es van acabar els Jocs, jo vaig tenir la sensació que l’acompanyava.