Marcats per les anelles
El voluntariat olímpic ha estat combustible de la passió pel bàsquet, l’handbol o l’hoquei per a tres esportistes
Pasqual Maragall ho tenia clar. “Els voluntaris, sense cap mena de dubte, heu estat els capdavanters i la primera línia d’una organització que, segons tots els observadors, mereix la medalla d’or més gran dels Jocs”. Ho signava l’alcalde i president del COOB’92 en la carta d’agraïment que enviava als 35.000 voluntaris que havien fet grans els Jocs. Aquella mobilització popular sense precedents en la història olímpica va ser una de les claus de l’èxit de Barcelona’92.
Però què va significar el voluntariat per a les 35.000 persones que van contribuir al bon funcionament dels Jocs? Per molts, a més d’un orgull i una experiència inoblidable, va ser una flama que va alimentar les seves vocacions, la passió per l’esport, el periodisme, la fotografia, la gestió, les relacions públiques, els idiomes... La Vanguardia reviu la història de tres voluntaris que van fer de l’aportació a Barcelona’92 un començament de la seva vida esportiva i laboral. Van quedar marcats per les anelles.
Vicente Álamo: lliçons de porter. L’any 1992, amb 16 anys, Vicente Álamo (Montcada i Reixac, 1976) era un porter del cadet del BM Granollers que somiava ser algun dia com Lorenzo Rico, el porter de la selecció espanyola d’handbol. Quan el van admetre com a voluntari de la subseu olímpica de Granollers va ser com si li toqués la loteria. Encara recorda l’emoció del dia que amb el seu germà Toni (que jugava al juvenil) i el seu bon amic David Davis (que també seria jugador del Granollers i ara és segon entrenador del Vardar) van baixar a Barcelona a recollir el xandall de voluntari. Els tocava estar a la pista annexa d’escalfament del Palau d’Esports, “controlant que als jugadors no els faltés res, que tinguessin aigua, tovalloles, pilotes...”, i, esclar, allò era una bicoca: podien estar a tocar dels millors jugadors d’handbol del món, als quals ni veien per la tele. “Em vaig fer fotos amb els jugadors de totes les seleccions, els veia entrenar i aprenia del que feien, sobretot dels porters, dels suecs Olsson i Svensson”, o del gran Andrei Lavrov, el mur, que li va regalar una samarreta Adidas de l’equip unificat, el que va guanyar l’or. “Imagina-t’ho: per a un xaval de 16 anys, tenir al davant els millors, els teus ídols, era increïble; va ser una sort, amb el temps t’adones del que va significar”, recorda en Vicente, que aquest any s’ha retirat de l’handbol després de 21 anys de professional. Una vida laboral que deu molt a aquella experiència de voluntariat: “Ara tenim accés a internet per buscar informació, però abans no teníem res, uns quants vídeos i prou. Als Jocs, poder veure els entrenaments em va servir per aprendre dels porters, com ara les tècniques que feien servir per aturar els xuts de l’extrem. En una llibreta em feia dibuixos de com es posicionaven o com es movien. Ho vaig aprofitar al màxim! Em va ajudar a definir l’estil, perquè tenia la sort de veure-ho a 10 metres, pel fet de ser voluntari”, recorda .
Enric Ycart: bandera i hoquei. Els 183 cm d’alçada amb 22 anys i la singularitat de portar un ull tapat com un pirata per un accident d’esquí van fer que Enric Ycart (Terrassa, 1971) –conegut en l’hoquei egarenc com a Tito Ycart– destaqués per ser escollit, entre els voluntaris de la subseu de Terrassa, per formar part de l’equip de cerimònies, un dels grups d’elit del voluntariat. “Buscaven voluntaris amb bona planta; suposo que hi va influir que el dia que van venir a Terrassa els portés una foto perquè veiessin com era abans de fer-me el trau a la cella; els devia fer gràcia. Em van fer anar a Barcelona a fer un seguit de proves, com desfilar amb una safata, com si fóssim models...”, i se’l van quedar. El que no sospitava l’Enric era que entre els sis voluntaris del seu grup seria l’escollit per hissar la bandera olímpica en la inauguració dels Jocs a l’Estadi Olímpic. “Va ser qüestió de sort: em va tocar! Quinze dies abans de la inauguració ens ho vam jugar a la palleta més curta”. “Cada vegada que hi penso se’m posa la pell de gallina... La imatge de l’Estadi a les fosques, la gent en silenci... Érem dos per hissar la bandera mentre sonava l’himne cantat per Alfredo Kraus. Jo solet havia de pujar la bandera a poc a poc, anar tibant fins a dalt, al ritme de la música, que em sabia de memòria. Li vaig preguntar al company del cronòmetre: ‘Com anem de temps?’. ‘No he pitjat el botó’... Sort que ho havíem assajat 15 vegades i em sabia el tempo”, recorda Ycart, cofoi de la seva tasca única en un moment històric. “Va ser una sort. L’hoquei l’he viscut intensament des dels 4 anys (va jugar a l’Atlètic Terrassa), però ser voluntari amb aquella responsabilitat m’ha ajudat sobretot per ser entrenador d’hoquei, per gestionar un grup i saber-lo conduir”, admet Ycart, entrenador de l’AD Rimas, el 2n equip femení del CD Terrassa.
David Garcia: de la porta a la banqueta de l’Olímpic. Per a un badaloní com el David Garcia Casanovas (1975), ser aficionat al bàsquet i de la Penya era tot u, i poc més que una obligació: el tiet havia estat directiu del Joventut i el germà era periodista de bàsquet. Per tant, quan els Jocs van portar el bàsquet a casa estava cantat que el David, amb 17 anys, seria voluntari. “Vaig fer la inscripció pel meu compte i em van destinar a la porta del pavelló olímpic, a control de premsa: controlava les acreditacions dels periodistes, amb la pistola llegia el codi de barres. M’hi estava tot el dia, vuit o deu hores, però em feia molta il·lusió. Ens pagaven els àpats i teníem gelats Frigo gratis. Volaven! Hi havia un esperit de col·laboració màxima”, recorda el David, que gràcies al voluntariat va poder satisfer amb escreix la seva passió pel bàsquet: “Em colava a la zona dels jugadors, en veies alguns fent una cigarreta d’amagat, i vaig col·leccionar un munt de records: una samarreta del Dream Team caricaturitzat, pòsters, pins, una foto amb Chuck Daly, una samarreta de Lituània... Em vaig arribar a tatuar les calaveres d’aquell dibuix al turmell dret”, rememora Garcia, a qui el voluntariat li va servir per “ser conscient de la importància de la gent anònima en l’organització de qualsevol esdeveniment” i el va ajudar “a vincular-me amb el món de la fotografia”, que li va obrir les portes al Joventut, on ha treballat durant 19 anys: va ser fotògraf al departament de màrqueting i delegat del primer equip durant 12 temporades (200416), amb Aíto García Reneses, Sito Alonso, Pepu Hernández i Salva Maldonado. Sort dels Jocs.