L’encant de Barcelona

Els Jocs Olímpics van aixecar el teló oficialment amb una cerimònia d’inauguració que va enlluernar el món, tal com explicava aquest diari a tota portada. De l’espectacle màgic que es va viure a l’Estadi de Montjuïc Bru Rovira en destacava a la crònica que el missatge de la ciutat havia estat universal i subratllava l’encert del missatge amb què va començar tot: aquell Hola! amb el qual es va saludar els espectadors i els milions de televidents. El text reflecteix que en un món que lamentava, per exemple, la guerra dels Balcans, Barcelona tenia l’ocasió de parlar un altre idioma, el de la concòrdia i l’amistat i que havia aprofitat l’oportunitat. “Mar Mediterrani, l’arribada de la bandera, l’encesa del peveter i la gala lírica final van ser els punts àlgids de la cerimònia”, escrivien en una altra pàgina Santiago Fondevila i Félix Flores.

Dins del suplement olímpic es va posar èmfasi en el moment de l’encesa del peveter i també apareixen declaracions de Juan Antonio San Epifanio, Epi, últim portador de la torxa. “És el dia més feliç de la meva vida. No ho he sabut fins a l’últim moment”, explicava, eufòric, el llavors jugador de la secció de bàsquet del FC Barcelona.

Precisament de bàsquet eren els altres protagonistes del dia, els membres de l’equip dels Estats Units, preparats per al debut de l’inigualable Dream Team. Juan Antonio Casanova palesava la camaraderia amb què havien aparegut davant la premsa Michael Jordan i Magic Johnson (déu-n’hi-do), amb l’únic objectiu de recuperar l’or per als Estats Units. Mentrestant, el seleccionador, Chuck Daly, deia que els havia fet suar perquè es comportessin com un equip.