I Draghi va parlar i va salvar a l’euro
Fa cinc anys del discurs que va canviar de dalt a baix la política del BCE
Sembla la prehistòria, però no, tan sols fa cinc anys. El 26 de juliol del 2012, Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), va pronunciar a Londres la conferència més decisiva de la seva vida i, probablement, de la curta història de l’eurozona. Eren dies molt difícils. El Govern de Mariano Rajoy acabava de demanar 100.000 milions d’euros per rescatar la banca, la prima de risc dels països perifèrics –entre ells, Espanya, amb els seus 630 punts bàsics– estava disparada i no hi havia jornada en què els bancs d’inversió no alimentessin la volatilitat del mercat amb saberudes anàlisis sobre les conseqüències de la ruptura de l’euro. La situació era insostenible i s’acostava l’agost, un mes abonat als sobresalts.
Mentre els Estats Units ja havien deixat enrere el pitjor i recuperaven creixement i ocupació gràcies a la política decididament expansiva de la Reserva Federal, Europa continuava postrada en la seva segona recessió, incapaç de trobar la fórmula per convèncer els mercats del seu propi projecte. Totes les mirades estaven posades en el BCE i en Draghi, exgovernador del Banc d’Itàlia i exvicepresident europeu de Goldman Sachs –el banc que va ajudar Grècia a ocultar el seu dèficit a Europa–, que feia tot just vuit mesos que ocupava el càrrec. I en aquestes, va arribar la conferència de la City londinenca en la qual Draghi va passar a la història. “D’acord amb el nostre mandat, el BCE està disposat a fer el que sigui necessari per preservar l’euro. I creguin-me, serà suficient”, va dir, solemne... La frase va suposar un punt d’inflexió inqüestionable, ja que va ser seguida, en els mesos següents, per fets concrets que van confirmar totalment que no es tractava d’una fanfarroneria. Draghi va dir el que va dir i després el BCE va actuar portant els tipus d’interès al 0%, col·locant els tipus de dipòsit dels bancs en negatiu i engegant un agressiu programa de compra de bons sobirans i corporatius que han suposat la intervenció més gran d’un banc central en la història.
Els efectes sobre els mercats van ser gairebé immediats. La prima de risc d’Espanya va començar a caure i el Tresor va veure com, subhasta rere subhasta, els inversors li demanaven menys per finançar-se. Si el juliol del 2012 li exigien un 7% pel deute a deu anys, sols dos anys i mig després, els bons ja se subhastaven a l’1,5%. Tota la corba de tipus de la renda fixa europea –pública i privada– es va aplanar com una carretera castellana. Però, molt més enllà de l’efecte al mercat del deute, el més important és que es va recuperar la confiança en què el BCE i, amb ell, Europa, actuarien.
Els inversors, realment, s’ho van creure, encara que el creixement de l’economia –del consum, de la inflació– i el descens de l’atur van trigar a agafar velocitat. No va passar el mateix amb el balanç del BCE, que a força del seu programa mensual de compra de deute no ha parat de créixer des d’aleshores i ja supera els 4,2 bilions d’euros, un 40% del PIB de l’eurozona. Encara que, això sí, es va evitar la catàstrofe, la ruptura de l’euro, el caos total que es podria haver esdevingut si no s’hagués actuat amb determinació i contundència.
El preu? Les crítiques al BCE són abundants, tant a Alemanya i els països més pròxims a l’ortodòxia, com en múltiples àmbits econòmics, especialment a l’injuriat sector financer. Els bancs han hagut d’aprendre a viure en un entorn de tipus zero, amb baix creixement i riscos diferents als que estaven acostumats.
Però la intervenció de Draghi va resultar efectiva. “Va ser tremendament valent i arriscat, no sé si s’ha salvat l’euro, però ha aconseguit que Europa s’hagi unit a la recuperació dels Estats Units”, diu Ramón Forcada, estrateg en cap de Bankinter. Segons aquest expert, és probable que fins a d’aquí a deu anys no es reconegui el mèrit de Mario Draghi i la seva audàcia “a l’aplicar una política monetària totalment inèdita”.
Guillem López Casasnovas, exconseller del Banc d’Espanya en aquells anys, no és tan benèvol amb Draghi. Segons l’opinió del també professor de la UPF, la seva actuació “va significar l’entrada del BCE en l’heterodòxia”, però a continuació apunta que “va donar credibilitat a l’euro a costa de debilitar la política monetària tal com s’havia entès fins al moment”. La normalització –la tornada a una certa inflació i tipus d’interès positius– és ara el repte d’aquesta eurozona hiperendeutada. Com s’aconseguirà? Cal veure. Però Forcada avisa: “Entrarem en una nova normalitat en la qual l’únic segur és que no tornarem a on estàvem abans”.
“El regulador està disposat a fer el necessari per preservar l’euro. I serà suficient”, va dir el banquer