Combatre la pobresa

La setmana passada, Alfredo Pastor celebrava la recent aprovació d’una Renda Garantida de Ciutadania que beneficiaria uns 70.000 catalans. Pastor cridava l’atenció sobre la necessitat d’administrar aquests diners amb cura i amb flexibilitat. Argumentava que el que pot ser de gran ajut per a una família estructurada que passa un mal moment, pot ser insuficient per a una família monoparental, per a un ni-ni o per a un refugiat. Suggeria que uns poden rebre un tracte burocràtic, mentre que d’altres necessiten assessorament, formació i potser habitatge. O sigui, que cal donar diners i també prestar una atenció personalitzada que només pot proporcionar una agència propera al beneficiari.

Aquest punt de vista contrasta amb el d’un llibre de gran èxit internacional recentment publicat entre nosaltres: Utopia per a realistes, del periodista holandès Rutger Bregman. L’autor defensa que l’únic que cal fer per combatre la pobresa és donar diners als pobres, sense afegir-hi cap condició. La tesi és que els pobres ho són perquè no poden deixar de ser-ho, que només cada un d’ells sap quin és el camí per sortir-se’n i que una modesta suma constitueix la millor manera de permetre que ho provin de fer.

En resum, el llibre és un contundent al·legat en favor d’una renda garantida per a tothom; tot el contrari que el que demanava Pastor. Qui té raó? L’argument de Bregman és empíric. L’autor sosté que al llarg de les últimes dècades s’ha realitzat multitud d’experiments que demostrarien que donar diners sense condicions a les persones necessitades té una alta probabilitat de convertir-les en ciutadans responsables. Concreta que, als anys seixanta, en el marc de la “Guerra a la pobresa” de Johnson, es van portar a terme experiments en diverses poblacions dels EUA, que el 1973 van beneficiar un miler de famílies d’una petita població canadenca i, finalment, que l’any 2009, a Londres, els beneficiaris van ser un col·lectiu de 13 sense sostre. En tots els casos, curosament monitoritzats, l’èxit va ser espectacular.

Seria extraordinari que Bregman tingués raó, i, per tant, seria important que almenys una part dels diners de la Generalitat es dediquessin a realitzar un experiment com el que proposa. Després de tot, ens hem equivocat tantes vegades que no vindrà d’una.

Ara bé, l’argument de Bregman no em resulta gens convincent, i em recorda un clàssic experiment de psicologia industrial. S’augmenta la il·luminació amb què treballen un grup d’operaris. Com estava previst, la seva productivitat augmenta. Se’ls redueix la il·luminació. Contra el que estava previst, la productivitat també augmenta. La conclusió és que el que fa augmentar la productivitat no és la il·luminació sinó el prestar atenció als operaris.

És molt possible que el que necessitin els nostres pobres siguin diners i la sensació que a algú els importa què fan amb ells. Donem-los les dues coses i ho sabrem.

La renda garantida no és suficient si no hi ha atenció personalitzada