“He patit amenaces per ser dona, negra, i tenir èxit”
Tinc 44 anys. Vaig néixer a Iowa i em vaig criar a Brooklyn. He viscut a molts llocs dels EUA. No tinc parella ni fills. EmvaigllicenciarenPsicologia,socconselleradejovesiescriccríticadeciència-ficció i fantasia per al New York Times Book Review. Soc soci
Sempre vaig voler ser escriptora, però donava per fet que ser dona i negra m’impediria de triomfar en la literatura fantàstica i de ciència-ficció, que és el meu gènere.
A la seva novel·la una dona negra,dequarantaanysigrandotadesafiaelmal.
Sens dubte s’assembla a mi: té la meva edat, porta rastes com jo..., però ella té fills, està molt més enfadada i ha passat per més traumes.
Per què la va escollir?
Perquè dones negres de mitjana edat amb els fills com a principal preocupació no apareixen a les novel·les de ciència-ficció. Quan va morir la meva mare vaig reflexionar molt sobre els problemes entre mares i filles.
A quins problemes es refereix?
Als EUA els pares afroamericans disciplinen els fills amb càstigs físics, una mena de llegat de l’esclavisme, però la idea és ensenyar els fills a sobreviure en aquesta societat, perquè si un adolescent es porta malament al carrer la pallissa de la policia serà molt pitjor.
Com afecta a la relació mares i filles?
Al segon llibre de la meva trilogia, La porta de l’obelisc, que apareixerà el 2018, la mare és una dona amb molt poder personal que entén que la societat és injusta i perillosa i vol que la seva filla
sobrevisqui, però la relació xoca perquè no està sent afectuosa i dolça.
Això li va ocórrer a vostè?
La filla de la protagonista és l’única que sobreviu dels tres germans, la més dura, però salva la vida a costa de la seva ànima. És un tema a què s’enfronta tota mare, i jo no ho vaig poder parlar amb la meva. Escriure sobre això és l’única manera que tinc d’afrontar-ho.
Com a psicòloga, vostè ha treballat amb adolescents.
Sí, amb la primera generació nord-americana de joves que pertanyen a minories –dones i negres d’entorns pobres–, en especial en carreres d’enginyeria, que han accedit a la universitat: a un entorn patriarcal i blanc.
Se senten desubicats?
Totalment. Jo m’enfrontava a problemes d’identitat i estereotips castradors.
Avui, contra què lluita?
Com a espècie podríem arribar molt més lluny si deixéssim d’aixafar-nos els uns als altres. Hi ha massa energia dedicada a l’opressió: els opressors a oprimir i els oprimits a sobreviure.
Hi ha escapatòria?
A la meva primera novel·la la resposta és destruir el món.
No sembla una resposta gaire positiva. És el sentiment d’una persona portada a l’extrem: destruint el món aconsegueix que tothom comparteixi el seu patiment. L’opressió i els problemes de violència que aquesta genera només acabarà quan els opressors entenguin que oprimir també els fa mal a ells.
Per què suportem l’opressió?
L’opressió és sistèmica, les lleis, els costums i les creences la promouen i protegeixen. Se suposa que els oprimits són on han de ser i els opressors són els que han de ser perquè són superiors.
Els oprimits se senten inferiors?
Sí, per això negres i hispans, gent pobra del meu país amb feines denigrants, voten Trump, perquè creuen que són millors que ells.
És trist.
Un dels problemes és que els nord-americans no viatgen, no veuen tots els diners que vostès inverteixen en transport públic, sanitat, en la neteja dels carrers... Al·lucino amb com de nets estan els carrers a Barcelona!
...?
Nova York és fastigosa, i els mateixos republicans pobres rebutgen destinar diners a la sanitat, és a dir: s’estan ferint a si mateixos.
Decebuda del gènere humà?
Jo crec que tenim capacitat de canviar, potser en un parell de segles...
En la seva literatura la gent recorre a la màgia per sortir de l’opressió. Hi creu?
Amb el temps la ciència explicarà coses avui inexplicables. Però la màgia és una bona metàfora del poder personal: no és suficient per combatre l’opressió, un sol heroi no pot canviar el món, necessitem la comunitat, allà hi ha el poder útil.
Coneix persones amb màgia?
La meva besàvia podia veure el futur i curar la gent, però la meva família continua sent igual de pobra.
Digui’m una cosa positiva...
Les dones estan irrompent en el gènere de la fantasia i la ciència-ficció com a heroïnes, i això és una cosa importantíssima.
Ja no ens maten en el primer capítol perquè l’heroi ens vengi?
La literatura és un microcosmos que reflecteix aquelles dinàmiques d’opressió de les que parlem, i hi ha gent blanca que s’està sentint amenaçada per aquella irrupció d’escriptores negres. Jo he patit amenaces de mort.
Per escriure novel·les de ciència-ficció?
Sí, per ser dona, escriptora, negra, i amb èxit. És una manera de dir: “Tu no pertanys a aquesta comunitat, ves-te’n”, en lloc de competir sanament”. Que es fotin.
...!
He rebut tuits terribles i diatribes sobre perquè els negres o les dones som inferiors. En una ocasió supremacistes blancs em van amenaçar públicament: “Puta, et passarà un tren per sobre”, que significa: seràs violada en grup. Malgrat això vaig guanyar el premi Hugo que voten els lectors.