Un tràngol

UN polític, quan està al poder, s’aixeca i decideix el que farà, però quan és a l’oposició es posa dret i decideix el que dirà. Tot i això, en ocasions, al governant se’l jutja pel que declara i no pas pel que decideix. És el cas del president Mariano Rajoy, que ahir va saltar del llit sabent que havia de parlar al país, però no des del púlpit polític, sinó des de l’estrada judicial. No era una papereta fàcil, ni una jornada curta. Els qui coneixen el cap de l’Executiu saben que gairebé res no el desestabilitza i que poques coses el fan canviar d’humor. Rajoy posa distància a les coses, no es precipita mai i compta fins a cent abans de prendre una decisió. Val a dir que tampoc ahir no se’l va veure especialment nerviós quan va entrar a la sala de l’Audiència Nacional, malgrat que va fer història: per primera vegada en democràcia, un president del Govern havia de prestar declaració com a testimoni en un judici, per l’anomenada trama Gürtel, que hauria servit per finançar el PP. Va ser un tràngol, fins i tot per a un polític bregat en mil batalles i amb una biografia il·lustrada amb un grapat de cicatrius, causades més des de les files pròpies que no pas des de les trinxeres de l’oposició.

Fa uns anys s’hauria permès al president declarar per videoconferència, però en els temps populistes no hi ha diferències que valguin. El ciutadà Rajoy no va estar còmode. Més aviat inquiet, gesticulador, eixut. Un dels advocats va estar a punt d’alterar-lo, malgrat la seva infinita paciència. Parapetat en l’argument que no controlava els aspectes econòmics del partit, que desconeixia que hi hagués una caixa B i que el complement que cobrava del PP el declarava a Hisenda, va arribar al final, no sense haver suat més del que se suposava per la temperatura de la sala. No va ser un bon dia, tot i que en va sortir airós. Per un moment va semblar que abandonaria la sala irat. No és fàcil reconèixer errors quan un gaudeix del confort del tron.