Ni rumors, escolteu
Ara s’entén una mica millor per què Bárcenas va poder fer el que va voler amb els diners que arribaven al PP. És que en aquest partit funcionaven els compartiments estancs! És que s’hi complia el mandat evangèlic que aconsella “que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”! És que s’havia dut la confiança en els administradors a l’extrem de mirar-los amb els ulls tapats! Transcorreguts uns vint anys des de les aventures de Correa i els seus col·laboradors, es pot aplicar aquell principi popular que segueix algunes tragèdies: no van passar més coses perquè Déu no ho va voler. “No estaba de Dios”, que diuen al meu llogarret gallec.
I “no estaba de Dios” que el senyor Mariano Rajoy Brey, en qualsevol dels càrrecs que va ocupar dins el partit, no sabés mai res de contractes, de factures, de moviments de diners, de finançament de campanyes, de pagaments o d’ingressos. Ni una paraula. És que el senyor Mariano Rajoy Brey s’ocupava de qüestions polítiques, d’estratègies, de programes o dels seus ministeris, que van ser uns quants. El que passava una porta més enllà era, com diria Calvo Sotelo de les Malvines, un tema diferent i distant. Tan diferent, que el senyor Mariano va assabentar-se de tot plegat quan ho va llegir a la premsa, anys després. Tan distant, que el senyor Mariano ara ho veu tot amb tanta fredor que sembla d’un altre partit. Deu tenir raó el
Al Partit Popular el poder polític és tan pudorós que ni tan sols sent rumors d’ingressos o pagaments
seu portaveu, Rafael Hernando: és com si ho preguntessin al papa de Roma.
Així doncs, l’única cosa que ha quedat clara després de la seva declaració com a testimoni és que al PP funciona l’autèntica divisió de poders. Hi ha el poder econòmic, que és el que mana, perquè controla i, pel que sembla, decideix com es beneficia els que fan donacions, i hi ha el poder polític, que es dedica a filosofar. El poder polític és tan pudorós, tan prudent, que no parla de qüestions tan vulgars com els diners. Segons el senyor Rajoy, evita tant la contaminació del vil metall que ni tan sols sent rumors d’ingressos o de pagaments. El rumor deu ser un gènere exclusivament periodístic, perquè ni a la seu del PP ni a les seves terminals dels ministeris no n’hi havia ni se’n sentien. Com a la Junta d’Andalusia de Chaves i Griñán, on ningú sentia dir res de senyors que després van presumir de guanyar diners a cabassos.
El que aquest cronista no sabia és que a Rajoy i família el partit li va pagar unes vacances a les Canàries, i Montoro s’assabenta ara que aquell pagament en espècies ja ha prescrit. Del que aquest cronista està segur és que Rajoy va aprendre la lliçó i va repetir ben poc el “no me’n recordo” per tal de no ser comparat amb d’altres. El següent és que el testimoni va ser prou sòlid per no sortir imputat, contra el que pretenia l’oposició. I l’únic dubte que em queda és si devia tenir raó Rajoy mateix quan va advertir el primer advocat dient-li: “No sé si s’ha confós de testimoni”. És possible: del que volia parlar i va parlar era de violència contra la dona.