¿Petons més dolços que el vi?

Ahir a la tarda un servidor jeia al llit. Havia fet la migdiada i, abans d’aixecar-me, feia el ronso. De sobte va sonar el timbre del portal. Era el meu fill, la seva dona i el nen que tenen, en Gerard, que no porta aquest nom en homenatge a Piqué ni –ai, las– a Depardieu, un model de conducta gastronòmico-etílica. Havien anat a comprar no sé què a prop de casa i van decidir fer-nos una visita.

A partir del moment que entren al pis, el nen acapara tota l’atenció. Arriba mossegant una galeta i encabat pren un suc. Corre amunt i avall com un llamp. Cada cop em recorda més al Calvin de Bill Watterson, encara que no té un tigre de peluix anomenat Hobbes. El seu peluix és un gos, el Pelut, del qual no se separa ni per mal de morir. Me’l recorda sobretot per les expressions facials. Va als prestatges on té les caixes i els pots amb joguines, els obre i va llençant a terra totes les que no li interessen. Quan troba la que volia corre cap a la saleta a mostrar-la als adults. Fins que arriba el moment de marxar. –Fes-li un petó a l’avi. –No! –Un petó a l’avi, vinga, Gerard.

Jo també soc de fer pocs petons i, quan hi ha una trobada grupal, veig que la gent no deixa de fer-se’n

–No! M’encanta que s’hi negui. Jo també soc de fer pocs petons i, quan hi ha una trobada grupal –com la que vaig tenir dissabte a Castellar del Riu, al Berguedà–, veig que la gent no deixa de ferse’n. I si els que s’hi apleguen són una trentena de persones, el ritual no s’acaba mai, i es duplica quan arriba l’hora de marxar i tothom torna a fer-se’n. No ho acabo d’entendre. No ho entenc entre homes i dones –¿per què ens hem de petonejar les galtes si amb una salutació n’hi hauria prou?– ni tampoc aquesta tendència actual que els homes es facin petons entre ells. Al dinar aquest de Castellar –a l’excel·lent Els Roures– m’hi trobo sempre un cunyat, rialler i amb xerrera, que, quan li allargues la mà per encaixar-l’hi, et mira amb una cara el subtítol de la qual és “¿Hem d’encaixar mans? Molt millor que ens fem un petó!”. I evidentment, te’l fa. I tu li fas a ell per no semblar un malcarat.

Un dia, Teresa Pàmies, a l’espai de boleros que feia en un programa radiofònic que conduïa Josep Cuní, es va negar a fer petons a algú que no coneixia (o va fer un al·legat contra aquest costum recent, no ho recordo bé). Em va agradar perquè la posició de Teresa Pàmies era sensata i, a més, coincidia amb la de la meva mare, que també era poc propensa a aquesta mena d’emotivitats postisses.

Ara llegeixo que els ciclistes de l’equip Sky, que diumenge passat va guanyar el Tour de França, tenen com a norma no encaixar mans. No ho fan perquè estiguin en contra d’aquests rituals, sinó perquè consideren que en una encaixada es poden transmetre virus i infeccions que provoquen malalties sobtades i poden deixar fora de combat un corredor. Ara entenc el motiu pel qual desapareixen de manera tan ràpida les hostesses que, al final de cada etapa, rebien els guanyadors amb un ram de roses i uns petons.