La dignitat dels catalans

L’opinió internacional comença a estar cada cop més informada i preocupada pel que hom denomina, com a principi del segle XVIII, “el cas dels catalans”. Si llavors la qüestió estava motivada per la mala consciència dels anglesos per haver deixat abandonats els catalans a la guerra de Successió, ara és el contenciós existent entre la Generalitat i el Govern espanyol el que provoca nombrosos articles i programes televisius, on es parla amb sorpresa d’aquest insòlit cas: un important percentatge de catalans vol separar-se d’Espanya. Són molts els articulistes que no entenen l’actitud del Govern Rajoy davant d’aquest greu problema polític i es pregunten com s’ha deixat que les coses es radicalitzessin tant. La majoria d’articles, tot i simpatitzar poc, o gens, amb l’independentisme català, destaquen que les demandes responen a unes espectaculars i persistents mobilitzacions ciutadanes que han estat menyspreades pel Govern de Madrid. Hom remarca amb sorpresa la manca de voluntat negociadora de Rajoy i del PP i no es comprèn com no hi ha cap proposta alternativa a l’exigència sobiranista catalana.

Saber per què el Govern Rajoy no vol negociar de debò sembla la gran pregunta sense resposta. Crec que si repassem les hemeroteques dels darrers anys podem trobarhi alguna pista. Tot va començar, cal recordar-ho, amb l’ofensiva de Rajoy i del PP contra l’Estatut català del 2006. Llavors, l’enrabiat dirigent del PP, que havia estat derrotat a les eleccions del 2004, prengué la iniciativa, molt discutible en termes estrictament jurídics, de presentar un recurs contra l’Estatut davant el Constitucional. Durant quatre anys aquesta instància fou sotmesa a tota mena de pressions polítiques fins al punt de perdre bona part de la seva autoritat i independència. La situació era tan escandalosa que el 26 de novembre del 2009 tots els diaris de Catalunya van publicar un editorial conjunt, intitulat “La dignitat de Catalunya”, on s’advertia que si es retallava i desnaturalitzava el text aprovat pels catalans i per les Corts espanyoles es crearia una situació extremadament greu que podria significar l’inici d’un conflicte polític molt difícil d’aturar. L’advertiment serví de poc i l’Estatut català fou severament mutilat.

Ja en el Govern, Mariano Rajoy va minimitzar les primeres demandes catalanes –bàsicament sobre competències i fiscalitat– considerant que allò era un muntatge d’Artur Mas i dels convergents. Després, davant de la demanda massiva del dret a decidir, el Govern del PP digué que tot allò només era un suflé ideat pels nacionalistes, que estaven enganyant als catalans, i que es desinflaria fàcilment. Quan finalment s’adonaren de la magnitud del conflicte, eren presoners de la seva intransigència i rectificar no era fàcil. Llavors optaren per respondre amb amenaces i processaments.

A cau d’orella alguns polítics del PP reconeixen l’error d’haver minimitzar el problema i no haver actuat en el seu moment. Però sostenen que no es pot desautoritzar l’actitud de fermesa mantinguda i que si s’incrementa la pressió sobre la Generalitat finalment el sobiranisme català no gosarà enfrontar-se amb l’Estat. El Govern Rajoy considera que negociar avui amb la Generalitat no sols seria vist com a una claudicació sinó que també tindria efectes negatius pel sistema constitucional –que hauria de revisarse– i pel mateix PP, que hauria de cedir molt per desactivar el repte independentista. Tota negociació política implica renunciar a una part de les pretensions pròpies sense pretendre imposar solucions unilaterals. Ara bé, és difícil preveure aviat una negociació política autèntica, sobretot si es comença per no reconèixer ni la personalitat de l’altre i, a més, es nega rotundament que hi hagi un tracte discriminatori vers Catalunya. El Govern Rajoy no vol reconèixer que la inversió estatal a Catalunya és avui la més baixa dels darrers 15 anys, nega que hi hagi una laminació sistemàtica de les competències estatutàries i opta per la judicialització, per la guerra de clavegueres i per emprar la Guàrdia Civil, els fiscals i el TC com a únics instruments de combat.

Rajoy s’ha bunkeritzat sostenint que la demanda sobiranista catalana no sorgeix d’un problema polític sinó que és una qüestió estrictament jurídica i que la Constitució no permet una consulta sobre la voluntat dels catalans. Tampoc creu necessari, ni convenient, prendre cap iniciativa per a proposar un nou tipus d’encaix de Catalunya dins d’Espanya. La seva única resposta és que cal conformar-se amb el que hi ha, és a dir, resignar-se a la política recentralitzadora del Govern de Madrid i a l’ofegament econòmic. Acceptar, en definitiva, que els catalans som una minoria que compta molt poc dins d’Espanya. Si en tot aquest procés hi ha una cosa que ha quedat ben clara, aquesta és que el PP i Rajoy no tenen cap intenció de pactar res sobre el finançament de la Generalitat, ni manifesten cap voluntat de reconèixer constitucionalment l’existència de la nació catalana, ni de respectar els seus drets i els seus trets identitaris.

Recentment Ferran Mascarell ens recordava que els ambients polítics de Madrid estan totalment convençuts què, al final, els catalans acabaran cedint, com ho han fet sempre. Penso que ara potser s’equivoquen. La tancada actitud del Govern Rajoy ha portat les coses a una situació tal que aturar el procés sobiranista és rendir-se. Avui el dret a decidir dels catalans no és sols una qüestió de legitimitat democràtica; també ho és de dignitat, com ja s’advertia fa vuit anys. Tal i com estan les coses, em temo que el principal dubte de cara al proper 1 d’octubre és saber fins a on arribaran les accions repressives de les institucions de l’Estat.

La tancada actitud del Govern Rajoy ha portat les coses a una situació tal que aturar el procés sobiranista és rendir-se