Pilar Rahola Responsabilitat
S’ha dit que la cosa no aguanta la comparativa amb altres democràcies homòlogues, però és una afirmació que exigeix matisos perquè només és certa si les “homòlogues” són les grans democràcies europees. I potser (i és un potser amb asteroides), d’homòlogues res: la democràcia espanyola sols és comparable a les de països veïns, però no a les democràcies de la Mittel o del nord d’Europa. És a dir: el que passa a Espanya és equiparable a les seves democràcies homòlogues, allà on la corrupció es converteix en sistèmica, la responsabilitat política és un acudit i els controls de la democràcia presenten múltiples vies d’aigua. Homòlegs a Grècia o a Itàlia, sens dubte. Homòlegs a Alemanya o Suècia, ni en deliris.
I així estem, amb la compareixença del president Rajoy en seu judicial, acompanyat de l’arsenal d’escàndols de corrupció que han convertit Espanya, de ser un país on hi ha corruptes, a ser un país estructurat en la corrupció. Per descomptat, com bé sabem, a totes les cases s’han trobat excrements, de dreta a esquerra, de nacional espanyolisme a sobiranisme català, de sud a nord. Però la diferència entre un polític corrupte i un sistema
La diferència entre un corrupte i un sistema corrupte és la que separa la democràcia d’un simulacre
polític corrupte és la mateixa que separa la democràcia del seu simulacre. I aquest és el gran problema de l’Estat de dret espanyol, que tot el sistema presenta altíssimes dosis d’aluminosi. En aquest punt, això de Rajoy a l’Audiència té molt poc significat, més enllà de la passejada i l’alegria subsegüent dels focus. Per descomptat és un gol polític que el president en persona hagi de donar testimoni en un sumari de corrupció del seu propi partit, encara que la cara de plat de Rajoy quan no sap que sap, però no recorda si sap el que sap, és sempre un espectacle. Però la seva compareixença serveix per netejar les canonades? O més aviat es tracta d’un altre pegat amb tiretes per tapar una enorme punxada? Sincerament, tot això em sembla tan necessari com inútil, perquè més enllà dels sergents que acabaran endrapant-se tot aquest enorme cagarro que ha expel·lit el PP, el susdit partit haurà nedat per un oceà de putrefacció que afecta els seus tresorers, la seu central, els càrrecs públics, gairebé tots els ministres de José Mari, anys de govern de la dreta, una immensa quantitat d’obra pública, els seus amics col·locats en els consells de les caixes, presidents autonòmics, incloent els més emblemàtics, i al tutti quanti que ha tingut un paper rellevant en el PP dels darrers anys. Haurà nedat, deia, per aquest pudent oceà i sortirà amb la camisa blanca. Ni una sola dimissió en una reguera d’escàndols que les haurien exigit totes.
Per això, a hores d’ara és igual el que digui Rajoy a l’Audiència.
L’escàndol no és el que calla. L’escàndol és que es mantingui en el poder, com si tota la merda que l’envolta no tingués res a veure amb el seu partit, el seu lideratge i el seu càrrec.