Laura Freixas La història amb majúscula

Es diu que Les troianes és una obra en la qual no passa res”, va explicar Carme Portaceli després de l’estrena, la setmana passada al festival de Mèrida, de la seva versió d’aquella tragèdia d’Eurípides. “Però dir això és tenir una visió masculina de l’acció, com si només en la política o la guerra passessin coses. Per a les dones, el pitjor comença quan la guerra ha acabat”.

Les troianes ens mostra les bambolines de la història amb majúscula, el revers de l’èpica. La postguerra, la rereguarda, la quotidianitat de la gent corrent sota les guerres i revolucions. El mateix que dos llibres que he llegit últimament. Es tracta de l’anònim Una mujer en Berlín (Anagrama) i d’El fin del homo sovieticus de Svetlana Aleksiévitx (Acantilado). El primer és el diari d’una jove periodista alemanya que estava a la ciutat quan van entrar les tropes russes, a la primavera del 1945. Avui sabem el seu nom, Martha Hillers, però ella només es va atrevir a publicar-lo als Estats Units, en anglès, el 1954 i anònimament: denunciar que els herois violen està mal vist. És un llibre apassionant, tant com el d’Aleksiévitx, que recull els testimonis de dotzenes de russes i russos corrents sobre la seva vida a la Unió Soviètica abans del 1991, comparant-la amb la seva vida present sota una versió particularment brutal del capitalisme.

L’abundància, que no cessa, de novel·les i pel·lícules sobre èpoques violentes (el nazisme, la guerra civil espanyola...) fan sospitar que en molta gent nia una recòndita nostàlgia per les cruïlles històriques, pels temps gloriosos de grandesa, perill, clara divisió entre bons i dolents. Llegint Aleksiévitx, es comprèn que l’eufòria d’un relat èpic col·lectiu (“estem fent la revolució, el món sencer ens admira”) hagi pogut compensar el preu terrible que es pagava per això, i es comprèn també la decepció d’aquell poble en dissipar-se el somni èpic, davant la banalitat del que ha vingut després...

Ahir una amiga em comentava, indignada, que a la botiga de souvenirs del Reina Sofía venen unes fundes de coixins amb les cares de dones ploroses del Gernika a tall d’estampat. A mi també m’indigna tanta frivolitat. Però no tinc cap dubte: prefereixo una societat frívola a l’epopeia guerrera de Les troianes, revolucionària de la Unió Soviètica o... posin vostès els exemples que, pensant-ho bé, se’ls ocorrin.