“Vaig posar un granet de sorra a la història”
Moltes ciutats els demanen cada vegada, però només una guanya cada quatre anys. És un honor”, comenta Montserrat Ribes mentre ensenya els pins que va col·leccionar el 1992, durant els Jocs Olímpics, en què va ser voluntària.
En un banc del passeig de Sant Joan, a prop de casa seva a la plaça de Tetuan, Ribes obre la capseta on guarda el seu petit tresor, que és part de la seva memòria de Barcelona’92: els pins. “L’impacte era veure l’Estadi Olímpic ple de gent el dia de la inauguració. Va ser brutal, i l’alegria que quedava tot per fer. Pensaves: Ja ha arribat el dia”.
El dia en què Barcelona va ser designada seu dels Jocs Olímpics del 1992, el 17 d’octubre del 1986, era el seu aniversari. “Llavors la gent ja parlava amb il·lusió del que passaria, se seguia per la ràdio... Vaig sortir amb la meva mare al balcó per veure com se celebrava”. L’endemà tenia una entrevista de feina i va entrar com a funcionària de la Generalitat, on continua. Es va apuntar com a voluntària i la van destinar al Palau Sant Jordi. També es va inscriure per participar en els assajos de les desfilades de les delegacions a la cerimònia d’obertura. “Tothom hi estava molt implicat. El dia 25 tot va anar molt bé, molt cronometrat. Quan va acabar la cerimònia els organitzadors van respirar: ha sortit bé...”.
El 26 ja era al Palau Sant Jordi. “Fèiem una mica de tot: control d’accessos, acomodar la gent... Recordo que un dia era a l’entrada i em vaig trobar una companya de l’institut que venia a veure les competicions i amb qui feia deu anys que no ens vèiem. Amb els esportistes no hi tenia gaire contacte. Es deixaven fer fotos però cal comprendre que ells es jugaven en un dia quatre anys d’esforços”. Montserrat fa broma amb l’alimentació: no havia menjat mai tanta empanada gallega. “N’hi havia a tota hora. Sembla que hi va haver una confusió i en lloc de comprar-ne 500 unitats en van comprar 500 quilos”. Tant era, llavors el voluntari era un referent “en tots els sentits. Sortíem al carrer amb l’uniforme i la gent et parava per preguntar-te coses”.
Recorda la gent, molta gent. “Baixaves caminant quan acabaves i gairebé no podies ni passar, però sempre en un ambient d’alegria. En aquells dies Barcelona es va transformar i es va lliurar en cos i ànima als Jocs Olímpics”. I també recorda l’alegria per les medalles de l’equip espanyol: “La gent ho vivia molt i participava de tot, i nosaltres també, amb els voluntaris de fora”.
Guarda molts records de l’esdeveniment, a més dels pins: fotos, uniformes... I una memòria que la fa emocionar-se quan parla del 92.
“Va ser una catapulta per a Barcelona. Va ser el descobriment de Barcelona a l’estranger. Vaig tenir la satisfacció de posar el meu granet de sorra en una cosa històrica”.
Aquesta voluntària, que va fer anys el dia de la designació, creu que els Jocs van ser una catapulta per a Barcelona