Godard a la fageda
Una fonda de temporada de trenta-cinc anys enrere era molt esclava: tothom hi feia de tot, no hi havia cap dia de festa ni gaires estones de descans. A la meva mare li quedaven tres o quatre horetes lliures: a la tarda i a la nit, després dels sopars. Es posava un vestit, que s’havia cosit ella mateixa, i sortia a prendre la fresca sota els til·lers. Quan s’apropava l’hora de sopar el servei, entrava, es tornava a canviar i començava la feinada. A la nit igual: es canviava i sortia a prendre la fresca fins l’hora d’anar a dormir. Jo tenia vint anys, estava lligat al negoci familiar i tenia por de malbaratar la vida. De seguida em vaig apropiar del despatx i el vaig omplir de llibres. Més endavant, vaig aconseguir una habitació que donava al carrer, en una part de l’hostal que havia estat habitatge –en dèiem el piset–. A més, així que podia sortia per camps i boscos. No comprenia que la meva mare no conegués res dels voltants del poble: em costava posar-me en la seva pell.
Ara no veig ningú que llegeixi pel carrer, però abans no era una cosa tan rara: desplegaves el diari, obries un llibre, i llegies tot caminant. Ho feien també, molt, els mossens, amb els llibres de missa. Una tarda de començaments dels vuitanta vaig sortir a caminar i llegir. Duia un volum d’Alianza Editorial amb cinc guions de pel·lícules de Jean-Luc Godard. En aquella època era molt difícil veure cinema si no era en sales de repertori i de vegades, enlloc de veure la pel·lícula, en llegies el guió. Vaig pujar per la carretera d’Arbúcies a Santa Fe del Montseny. Com que no hi havia el xancre del castanyer, s’hi feien uns castanyers alts, amb una ombra frondosa. Per sobre dels mil metres apareixien els faigs. Era una meravella d’humitat i frescor. Quan me’n vaig adonar eren quarts de set de la tarda. El servei sopàvem a les vuit i els clients a les nou. Jo servia les taules: no hi arribaria a temps. La carretera de Santa Fe fa tot de llaçades, des del tram de dalt es veu el tram de baix. Vaig decidir tirar pel dret. Els entreforcs de les fagedes són traïdors. S’hi acumulen grans tous de fulles i per sota sempre hi corre un reguerot. Vaig ensopegar, vaig rodolar pel pendís, el llibre de Godard va sortir volant i va caure obert damunt d’un toll, que va deixar ben enfangades unes quantes pàgines del guió de Deux ou trois choses que je sais d’elle, una pel·lícula del 1967 sobre la banlieue, la prostitució, el capitalisme i la guerra del Vietnam.
Me n’he recordat perquè aquests dies he retrobat el llibre, tot emporquinat, i perquè aquest estiu estic lligat a un hospital com els estius de començaments dels vuitanta ho estava a una fonda. He volgut mirar quina part del guió va quedar esquitxada de fang. I he quedat sorprès perquè és una escena que em va encantar quan vaig poder veure la pel·lícula i que sempre més he recordat. Godard parla amb murmuris de la subjectivitat, la solitud i el no-res. La càmera enfoca en un primeríssim pla una tassa de cafè que acaben de remenar amb la cullereta: l’escuma gira i crea galàxies de crema. Després es forma una bombolla, envoltada d’altres bombolles més petites, com àtoms o cèl·lules. Sembla que em diguin: no passis ànsia, Guillamon, la trobaràs a tot arreu, la vida.
El llibre de Godard va caure obert damunt d’un toll, que en va deixar enfangades unes quantes pàgines