La connexió Saporta
El dirigent madridista i Anselmo López van ser decisius en la trajectòria de Samaranch i l’elecció de la candidatura catalana
El maig del 1958, Jordi Bonareu havia acabat la vinculació amb l’Orillo Verde de Sabadell i es va desplaçar a Madrid per negociar la seva incorporació al Reial Madrid de bàsquet. Va viatjar amb el seu pare, Joan, i es va reunir amb Santiago Bernabeu i Raimundo Saporta. Van dinar, com sempre, al restaurant José Luis i van acordar el fitxatge pel club madridista. Tot i això, no va arribar a jugar mai a l’equip blanc. Un atac de ciàtica va deixar el seu pare postrat al llit durant molts mesos i el magnífic pivot, que va anotar 45 punts en un partit contra Bèlgica –un rècord que es va mantenir molts anys–, va haver de rectificar el seu desig d’anar a la capital espanyola. Saporta el va visitar a Mataró i en presència de la família va trencar la fitxa que el comprometia amb el Madrid. “La persona és abans que el jugador, encara que soc conscient que acabo de perdre la Lliga”, va dir el dirigent madridista. I va tenir raó. Bonareu va tornar al Barcelona per formar un tàndem demolidor amb Nino Buscató i guanyar la Lliga i la Copa. Després, amb 24 anys i només sis a les pistes, es va retirar per cuidar el negoci familiar. Però l’amistat amb Saporta, que va ser el seu padrí de casament, es va mantenir fins a la mort del directiu, el febrer del 1997.
Bonareu no va tenir cap incidència en l’aventura olímpica que Barcelona va emprendre a finals dels anys setanta del segle passat. Però sí que va ser testimoni a l’ombra de moltes converses que van beneficiar les aspiracions barcelonines.
Lògicament, la presència de Joan Antoni Samaranch al capdavant del Comitè Olímpic Internacional (COI) va ser determinant a tot el procés, així com el de tantes persones que es van abocar al projecte. Però dues persones van treballar durant anyarra amb discreció i encert, i van contribuir a l’èxit olímpic de Barcelona. Una és Raimundo Saporta, figura clau del Reial Madrid de bàsquet; l’altra, Anselmo López, un dels forjadors de l’esport de la cistella a Espanya. Ells dos, amb Samaranch, van formar un triangle clau en la trajectòria olímpica de la capital catalana.
La història té el seu inici els últims mesos del 1966 al despatx de Saporta al Banc Exterior d’Espanya. Una trucada de José Solís Ruiz, ministre secretari general del Movimento –càrrec que va ocupar entre el 1957 i el 1969–, per assessorar-se va canviar el destí de Samaranch. Solís –la seva frase “més esport i menys llatí”, es va fer famosa– buscava un substitut d’Elola-Olaso com a delegat nacional del Consell Superior d’Esports. Saporta va donar el nom de Samaranch, però la reticència del ministre va ser explícita en primera instància. “Però si és català”, va respondre. El dirigent madridista li va contestar: “A Catalunya són practicants de l’esport i a Madrid som espectadors”. El futur del dirigent barceloní va fer un salt qualitatiu a partir d’aquell instant, primer a Espanya i posteriorment al món tot entrant al Comitè Olímpic Internacional, on en una dècada va ascendir a la vicepresidència, i després a ser nomenat, el 1977, ambaixador a la Unió Soviètica, un destí on va fer molts contactes que li van obrir les portes de la presidència del COI.
Durant aquesta etapa, la relació amb Saporta, que tenia una posició ferma i molt influent a la Federació Internacional de Bàsquet (FIBA) i per tant en altres esferes mundials –el 1973 va fer possible que un Eurobàsquet es disputés a Barcelona i Badalona, i el 1982 va col·locar la inauguració del Mundial de futbol al Camp Nou–, va continuar i va ser de gran ajuda per a Samaranch.
El 1980, quan la gènesi de Barcelona’92 ja s’havia produït, Samaranch va substituir l’irlandès lord Killanin al capdavant del COI, però la seva arribada a l’organisme no va ser senzilla. La situació del moviment olímpic no s’assemblava gens a l’actual. Els Jocs de Montreal’76 havien deixat un elevat deute i els de Moscou, a punt de començar, arribaven amb el boicot dels Estats Units i 57 països més després de la invasió russa a l’Afganistan. A més, la francesa Monique Berlioux, la directora del COI des de l’última etapa d’Avery Brundage, era la que en realitat tenia tot el poder a la institució, cosa que frenava
El ministre Solís Ruiz no volia Samaranch, però el madridista li va recordar la importància de l’esport a Catalunya Una trobada entre Samaranch, Saporta i López a Ginebra va dissenyar l’estratègia que portaria a la nominació olímpica Anselmo López va teixir una xarxa de suports amb el nou organisme, que va ajudar molts països i va portar 15 nous membres al COI
els plans del nou president.
L’any següent, una reunió entre Samaranch, Saporta i López a l’hotel Beau-Rivage de Ginebra va canviar el rumb de la designació per al 1992. Barcelona tenia un bon projecte, amb instal·lacions excel·lents, capacitat hotelera, seus pròximes i, sobretot, la implicació de totes les institucions, l’Estat espanyol, la Generalitat i l’Ajuntament. Però hi havia altres candidates i per sobre de
Belgrad, Brisbane, Birmingham i Amsterdam hi havia París. La capital francesa tenia prou potencial per ser nominada, però els tres dirigents espanyols van dissenyar una estratègia per afavorir Barcelona i, alhora, anar limitant l’autoritat de Berlioux.
El naixement de Solidaritat Olímpica, que va dirigir Anselmo López, va donar accés a nous membres al COI, països que rebien ajuts directes –professors, materials, assessorament– per fomentar l’activitat esportiva que més els interessava. La tasca del dirigent madrileny, que havia estat cap de la delegació espanyola a cinc Jocs consecutius (Mèxic, Munic, Mont-real i Moscou, a més de Sapporo amb l’or històric de Paquito Fernández Ochoa), va ser tan necessària com eficaç, amb força viatges arreu del món en què es teixien nous pactes que serien molt importants per al futur de la candidatura catalana.
Entre el 1981 i el 1986 el COI va acollir quinze nous membres –entre els quals la princesa Nora de Liechtenstein o el príncep Albert de Mònaco– i l’aportació de Solidaritat Olímpica va ser generosa amb tots plegats gràcies als nous fons que l’organisme que dirigeix l’olimpisme mundial va començar a recaptar amb el paacte trocini i els contractes amb les televisions. Havia començat una etapa molt diferent a l’anterior que canviaria l’equilibri de forces dins del COI.
Paral·lelament, Ernesto Segura de Luna, president de la Federació Espanyola de Bàsquet, havia encetat converses amb el comissionat de l’NBA, David Stern, perquè els jugadors de la millor lliga del món competissin als Jocs, una negociació que el mateix Saporta va traslladar a la Federació Internacional, controlada pel sempitern secretari general, Borislav Stankovic. L’objectiu era que comencessin a Barcelona, on anys més tard va fer de presència un equip formidable batejat amb el nom de Dream Team. Aquest moviment va garantir també el suport de l’olimpisme dels Estats Units.
L’enfrontament de Samaranch amb Berlioux va acabar el 4 de juny del 1985, quan la directora va arribar a un pacte per rescindir el seu contracte amb el COI i unir-se a la candidatura de París, que continuava dominant en les apostes. Però la feina de Raimundo Saporta i Anselmo López va continuar avançant i creant més aliances i la realitat és que Barcelona ja havia pres la iniciativa davant la capital francesa. D’aquesta manera, la nit prèvia de la votació, López tenia molt clar el desenllaç i, en una conversa telefònica, va dir a Bonareu: “Em sento molt feliç del que aconseguirem demà. Barcelona marcarà el seu futur i a partir d’ara estarà a l’avantguarda de les millors ciutats del món”.
Val a dir que la resta de la història és coneguda. A Lausana, el 17 d’octubre del 1986, la capital catalana va dominar en totes les votacions per davant de París, fins obtenir la nominació per 4723 contra París. Samaranch, davant un auditori expectant, va pronunciar la frase “à la ville de... Barcelona”.
Quan la directora del COI va abandonar el seu càrrec el 1985, Samaranch va tenir les mans lliures per prendre les decisions que volia
Ernesto Segura de Luna va obrir converses amb l’NBA perquè els millors jugadors del món competissin el 1992 a Barcelona
LA SORTIDA DE MONIQUE BERLIOUX
EL DREAM TEAM