Una maleta blanca
Al meu pare el van enviar a cobrir la informació dels Jocs Olímpics de Mèxic l’any 1968. Jo era una criatura, i em va agafar en plena època escolar, perquè es van disputar a la segona quinzena d’octubre. Però aquells van ser els meus jocs, sense cap mena de dubte. Els vaig viure amb una intensitat especial, però també amb una sensació d’abandonament que, amb la perspectiva, ara em sembla una exageració. Recordo especialment una enorme maleta de tons molt clars, gairebé blanca (quin color més atrevit), amb l’escut del Comitè Olímpic Espanyol, que van lliurar a tots els components de la delegació espanyola. Perquè aleshores, i a Mèxic, la nòmina d’enviats especials de la premsa era molt reduïda i pràcticament formaven un mateix bloc amb els esportistes, que tampoc no van ser gaires, un centenar. Quatre vegades menys que l’any 92. Conservo uns quants objectes de record de Mèxic’68 i sempre m’ha fascinat el logotip amb les lletres de triple traç que sembla que simulin unes pistes d’atletisme.
Bastants anys després vaig tenir la fortuna d’escriure en aquest diari durant els Jocs de Barcelona. El meu pare ja no els va poder viure, però m’hauria agradat preguntar-li per la seva experiència mexicana, que comparés com havia canviat tot per als periodistes en el quart de segle transcorregut. No vaig assistir a la cerimònia inaugural perquè era a París narrant el segon Tour de Miguel Indurain, però sí que vaig ser a la de clausura. I, per descomptat, a la prova de ciclisme en carretera, a Sant Sadurní d’Anoia, que va conquerir l’italià Fabio Casartelli. Qui s’havia de pensar que només tres anys més tard també hauria d’escriure la crònica de la seva mort, en un desgraciat accident al Pirineu, durant el Tour del 1995.
És sabut que la memòria grava anècdotes sense més transcendència i difumina vivències
És sabut que la memòria grava anècdotes sense més transcendència i difumina vivències que potser haurien de ser més importants
que potser haurien de ser més importants. De Barcelona’92 m’ha quedat gravat l’incident que vaig viure a la B-30, anant cap a Sant Sadurní, quan conduïa a bona velocitat, dins del permès, com sempre, i portava al davant un cotxe oficial d’una de les delegacions, amb les bicicletes al sostre del vehicle. No les van lligar bé i de sobte vaig veure com una lliscava per sobre del maleter, queia a l’asfalt i, sense perdre mai l’equilibri, botava per la carretera en direcció al meu cotxe. Encara no sé com la vaig esquivar amb un cop de volant sense afectar altres conductors, que no podien entendre a què obeïa la meva estranya i sobtada maniobra. Tot va quedar en un ensurt, però impossible d’oblidar.
És curiós com m’han marcat més els Jocs de Mèxic que els de Barcelona. Potser de la mateixa manera que el meu pare, segons em va explicar un dia, va quedar més impressionat per la solemne inauguració de l’Estadi de Montjuïc, l’any 1929. A la qual va assistir, de petit, agafat de la mà del meu avi.