Oportunitat perduda: a menys

Les coses que neixen malament són de mal redreçar, com és el cas de la comissió d’experts per a la reforma del finançament autonòmic de la vicepresidenta Soraya i el ministre Montoro. De savis, n’hem tingut molt pocs ja que bona part dels integrants, entre els nomenats per l’Estat també, ha tingut un comportament més de representants de bandereta regional que d’acadèmics que hagin volgut ser coherents amb el que abans havien escrit com a tals.

Així s’ha parit una formiga allà on calia un elefant, una reforma profunda vist el desori de partida. Però amb tants condicionaments no s’ha trobat un model de consens, amb més de trenta vots particulars, ni s’ha procedit a canvis fins llavors prou acceptats: ni supressió clara del fons de suficiència (la rèmora prou denunciada de l’statu quo), ni ordinalitat diàfana (per saber què aporta cada comunitat a la redistribució), ni anivellament parcial (per afavorir més responsabilitat fiscal), ni neteja del llast del deute o reclam de més finançament, ni aplicació dels preus relatius per igualar capacitat de compra efectiva. On calia un broc gros per a encaixar els forals desencaixats, i els que aspiren a això, s’ha optat contràriament, al meu entendre, per un pas encara més estret. Sense un model de consens acadèmic han estat múltiples les esmenes “de comunitat”: contra la falta de suficiència, la del País Valencià (sense posar més calés, cap variable de repartiment salva els valencians), darrera del mantenir el “santa Rita santa Rita” o la rigidesa de l’statu quo, els aragonesos, càntabres, extremenys, de la Rioja..., en favor de l’anivellament total i no només dels fonamentals de l’Estat de benestar (andalusos, castellans...), contra redimir deute (madrilenys i gallecs...), en favor encara de més solidaritat amb noves variables a conveniència (asturians, comunitats del sud...), contra les quitances (representats de l’Estat) o en favor de més autogovern (les illes en solitud completa). En fi. Tot tan previsible que, tot i les hores posades en la tasca, s’ha acabat consumint una nova martingala per a les regions ordinàries del règim comú, alhora que el govern de l’Estat acordava un pacte fiscal encara millor amb les comunitats forals.