La bogeria del futbol
COM cada estiu s’han disparat els rumors sobre els fitxatges que preparen els clubs europeus de cara a la pròxima temporada. Però des que els equips de la Premier anglesa van multiplicar els ingressos pels drets televisius i que es va produir l’aterratge en diversos clubs de potentats d’origen i condició diversos, les xifres que es paguen pels fitxatges de jugadors assoleixen cotes d’escàndol i de ruïna.
Encara per tancar el mes de juliol, els 20 equips de la Premier League anglesa porten gastats des de principis d’estiu prop de 700 milions d’euros en fitxatges, sense que de moment s’hagi produït un dels anomenats rutilants, encara que el Chelsea ha pagat 80 milions pel madridista Morata i el Manchester United 85 milions més per un davanter de l’Everton, Lukaku. Mentre el PSG colla Neymar amb una oferta que, en cas de concretar-se, suposaria una injecció de 222 milions a les arques del Barça (en una operació amb un cost total de 600 milions), el Madrid sembla disposat a gastar-se’n 180 per un jugador francès del Mònaco de 19 anys, Kylian Mbappé, o el club blaugrana pretén pagar uns 80 milions pel brasiler del Liverpool Coutinho. Són, com es pot veure, quantitats desorbitades al marge de la qualitat demostrada, o no, del jugador. La inflació futbolística també ha arribat al futbol xinès, fins al punt que tretze equips de la seva Primera Divisió tenen dificultats per pagar les voluminoses nòmines dels seus jugadors i estan en una situació crítica.
És evident que aquesta esbojarrada i ruïnosa cursa no té cap altre horitzó que la desaparició de clubs, en altre temps emblemàtics, i la pèrdua del poc esperit esportiu que li quedava al futbol. Cert que s’ha convertit en un gran negoci, al qual s’han afegit empresaris del sector energètic, de la construcció o del financer amb el doble objectiu d’arrodonir beneficis i guanyar predicament públic, la qual cosa ha canviat les regles. Ha deixat de ser romàntic, malgrat que continua comptant amb milions de fidels. Però una cosa és que l’esport s’hagi convertit en un fenomen global i una altra deixar que sigui un cavall desbocat cap a l’abisme.
Les autoritats esportives i federatives han de provar de controlar aquella bogeria amb normes raonables que limitin les quantitats dels fitxatges i els salaris dels jugadors. Fins i tot l’esport més professionalitzat del planeta, l’NBA, té les seves lleis i regles per evitar que passi una cosa semblant a la què està passant en el futbol. O es frena aquesta tendència o caldrà lamentar-ho tard o d’hora.