Barcelona 2030?
Barcelona no és una ciutat amb vocació nostàlgica. Es va constatar una vegada més dimarts, quan els actes convocats per commemorar els 25 anys dels Jocs Olímpics d’estiu no van aconseguir suscitar l’entusiasme popular. Probablement per això, des de l’Ajuntament s’havia optat per muntar celebracions de petit format. D’una banda, era obligat renovar l’homenatge a les persones que van fer possible la gesta del 1992; de l’altra, calia evitar recrear-se en l’enyorança.
Però renegar de la nostàlgia no garanteix necessàriament que es miri cap a al futur. De fet, ara Barcelona no ho està pas fent. El motiu d’aquesta falta d’ambició col·lectiva és la suma de diversos factors: des de preocupacions prioritàries com ara la massificació turística o la persistència de la crisi en importants bosses de població, fins al recel que causa entre els responsables de BComú la política de captació de grans esdeveniments.
Tot això es va evidenciar en les celebracions olímpiques de dimarts. A diferència del consens que s’ha aconseguit entorn de la candidatura de l’Agència Europea del Medicament, en els actes de record del 1992 es van ferre interpretacions divergents i interessades del passat. Es va obviar la tasca d’algunes persones i institucions que al seu dia van tenir-hi un paper important i es va sobredimensionar el d’altres que si alguna cosa van fer fa vint-i-cinc anys va ser posar bastons a les rodes de la maquinària olímpica.
En aquest context de falta de sintonia, va cridar l’atenció que en l’acte que es va celebrar al Centre d’Alt Rendiment (CAR), dependent de la Generalitat, es projectés un vídeo en què se suggeria el llançament d’una eventual candidatura barcelonina als jocs d’hivern del 2030. El mateix president Puigdemont va agafar el testimoni i va afirmar que “estem preparats” per promoure aquesta candidatura.
Per descomptat, aquesta iniciativa esbossada al CAR de Sant Cugat no estava prèviament consensuada amb el govern municipal de Barcelona, el mateix que tot just arribar al poder fa dos anys va desactivar la candidatura als jocs d’hivern del 2026. De fet, el subjecte actiu d’uns jocs sempre és una ciutat. Correspondria per tant a Barcelona –o a la Seu d’Urgell, o a Sort, o a Puigcerdà...– fer el pas per reclamar-los.
La posada en circulació del missatge “Barcelona 2030”, a més, podria perjudicar una eventual candidatura als jocs d’estiu del 2032, si és que algun dia es decideix optar-hi. És evident que el context polític i econòmic actual no afavoreix aquesta opció, però també ho és que resulta més assenyat aspirar a repetir l’experiència del 1992 –Los Angeles podria celebrar els seus tercers jocs el 2028– que no pas posar la capital mundial de les platges urbanes a liderar una candidatura d’hivern. Com si el canvi climàtic fossin els pares.
La candidatura als jocs d’hivern sorgeix sense que s’hagi debatut abans si Barcelona ha d’aspirar o no als del 2032