Un petit pas més, i potser...
El waterpolo femení supera el Canadà i disputarà el títol als Estats Units
Anna Gual va liderar l’atac de les espanyoles: des del lateral esquerre va sumar cinc gols
Anticipava un analista:
–Les espanyoles no poden deixar que les canadenques controlin el partit. Elles el voldran alentir. Fer que vagi lent, amb pocs gols, com als quarts de final contra Hongria (Canadà va guanyar 6-4). Físicament, les canadenques són superiors a les espanyoles. Si guanyen les defenses, perdrà Espanya.
Després, ja molt de nit al balneari de la Isla Margarita, a Budapest, va començar el partit, la semifinal de les espanyoles en aquests Mundials.
Ho va fer sota una pluja molt fina, molesta per als espectadors i els jutges, encara que imperceptible per a les waterpolistes. Que no és l’aigua el seu medi natural?
Així que elles van fer el que havien de fer.
Accelerar el marcador. I desestabilitzar també les canadenques, que es van passar el partit a remolc.
I així van aconseguir una plaça a la final de demà.
Al cap i a la fi, les espanyoles no són unes estranyes en aquesta situació: pregunteu-ho a les gregues, que havien acabat rendint-se davant d’elles a l’últim segon dels quarts de final. Empat, i a la tanda de penals des dels cinc metres. I triomf per a Espanya. Per guanyar així, cal ofici. Ofici, el mateix que té els Estats Units, que va atropellar les russes (14-9) i es va guanyar l’altre lloc a la final.
La presència de les nord-americanes en el partit decisiu és un clàssic. Les hem vist a sis de les vuit últimes finals mundials.
També fa anys que Espanya es mou entre les millors. Havia estat plata olímpica a Londres, el 2012. I fins i tot or al Mundial de Barcelona, just l’any següent.
D’aquest conjunt encara en queden cinc jugadores. N’hi ha prou. Amb cinc representants, es conserven aquestes essències. D’això també se n’encarrega Miki Oca, el seleccionador des de fa set anys.
Com a jugador, Oca havia pujat dues vegades al podi olímpic. Va ser plata a Barcelona’92 en la recordada final davant Itàlia i or quatre anys més tard, a Atlanta. Figurava en aquest llegendari equip dels anys noranta, que lideraven Estiarte i el malaguanyat Jesús Rollán.
Però aquest, el de Budapest, és el present.
Des del lateral esquerre, Anna Gual va accelerar el pas. Va firmar tres gols abans del descans (7-4), i, així, va fixar el rumb del marcador, que va portar les canadenques cap per avall. En dos quarts, Canadà havia encaixat tants gols com en la suma dels seus dos últims partits (quatre davant les gregues, uns altres tres davant Nova Zelanda).
Si es tractava d’evitar un marcador baix, el panorama semblava ideal. Amb tres gols per dalt, les espanyoles es van administrar. Aquesta vegada, no van viure els conflictes que havien passat dilluns, davant les gregues.
Un petit pas més...