“Un artista és aquell que transforma”
Juliette Binoche, actriu, actua i canta al Festival de Peralada
Juliette Binoche, nòvia de França, actriu orgànica, ànima insondable del cinema d’autor i estrella de Hollywood quan cal, arriba a Peralada aquest dissabte. I sense dubte revolucionarà el festival amb la seva presència i amb aquest Hommage à Barbara que acaba d’estrenar a Avinyó i que li ha suposat una oportunitat per posar-se a prova com a cantant. Perquè el que en principi havia de ser una proposta escènica de text parlat i música, amb Alexandre Tharaud al piano i l’actriu declamant els escrits de la desapareguda figura de la chanson, autora de
L’àliga negra, s’ha acabat convertint en un espectacle amb certes dosis de cabaret. Un gènere que li encanta a Tharaud, que a part de gran intèrpret de clàssica –i rostre cinematogràfic des que va actuar a
L’amour de Michael Haneke– és un enamorat de Barbara, l’amiga de Brel i deixebla de Trenet i Brassens.
Qui va anar a buscar a qui per a aquest projecte? Comparteix la passió d’Alexandre Tharaud per la cantautora francesa? L’Alexandre és el productor i era ell qui anava buscant algú quan, comentant idees amb els col·laboradors d’Avinyó, algú li va suggerir el meu nom. Així va ser com vaig acabar en aquest projecte, però no, no tinc aquesta passió seva pel personatge. L’Alexandre és realment fan de Barbara, diria que gairebé està obsessionat amb ella. Jo no, a mi sempre m’ha agradat, l’escoltava quan tenia quinze anys, però no he sentit mai aquest fervor.
Com van dissenyar aquest homenatge? Van treballar junts?
Vam escollir cançons que ens agraden molt i extractes del llibre de memòries de Barbara, i també entrevistes que vam anar trobant. Anant d’una cosa a l’altra però de manera lligada, vam acabar creant un ventall de coses per veure qui
realment Barbara, per aprofundir-hi.
Vostè recita o també canta?
Canto molt poc. Els textos els vam escollir amb la intenció d’escoltar l’escriptura de Barbara. No es tractava d’imitar-la sinó de donar el que ella va donar, d’entendre els seus sentiments i de poder abocar-los. Jo no soc cantant, però treballant un parell de mesos vaig veure que podria tenir no la seva veu, però sí una veu per a ella. És un descobriment, és una cosa difícil de descriure, però hi ha algunes peces en què...
En què s’atreveix a cantar?
Val a dir que he descobert la meva veu d’una manera diferent. I no volem fer un xou cantant, però ara he vist que puc fer coses amb la veu que desconeixia.
Parli’m de la seva educació musical. Quin tipus de música escoltava a casa quan era petita? No vaig tenir cap educació musical. No sé música, i això que m’encanta. De joveneta escoltava cintes de casset, esclar, però després amb la meva atapeïda carrera he de dir que no n’escolto gaire. Necessito concentració per a la meva feina, i silenci. Però sí, m’encanta la música, tota mena de música, i anar a concerts.
Quin lloc diria que ocupa avui Barbara en l’univers cultural francès? Barbara va caure en l’oblit un cop morta. És una figura forta per als francesos, una poeta. I a més és jueva, violada pel seu pare... un dolor que va saber transformar cantant. Barbara era capaç de desxifrar la vida interior d’una dona. I això és important. En aquells temps, als anys seixanta i setanta, ella va ser sempre una avançada. Barbara era lliure. I és alliberador sentir tot el que va succeir, perquè va ser una persona capaç de posar paraules i també melodies a tot això. Podia fins i tot verbalitzar que buscava l’amor d’un home... era una ànima generosa. És tot això el que volem presentar en aquest espectacle. Endinsar-nos en l’esperit d’una dona que sense ser religiosa tenia un costat espiritual. En la seva manera de cantar es veu com n’estava d’arrelada a la naturalesa, a l’intangible, a una espiritualitat molt poderosa. Cosa molt moderna, al cap i a la fi, perquè la gent avui dia necessita sortir del dogma de la religió però connectar-se amb aquest vessant.
Revivint Barbara, ara que fa 20 anys de la seva mort i s’estrena un documental obre ella, es percep certa nostàlgia d’aquella França... En el meu cas no. M’agrada massa el present, no soc nostàlgica. Però es pot admirar una artista i ser conscient del que va arribar a donar. Perquè és cert que Barbara va donar molt a la gent, va ser tan honesta en les seves cançons que quan les escoltes et sents connectada a una reera
alitat que coneixies. Al capdavall, és tan dur de vegades posar paraules al que ens passa... En aquest sentit era molt femenina.
Per vostè què és, l’escenari? Quin lloc ocupa el plató en la seva vida? És un espai on pots compartir, sentir que hi ha una unitat, un lloc al qual els artistes, actors, cantants, músics han vingut a compartir i intentar connectar. És un espai de transformació. És això el que m’agrada Barbara, i per això m’he agafat temps per dedicar-lo a aquesta experiència. Ella era capaç de vida transformari alegria, i un fer-holloc foscen connexiói donarli amb els altres. És una gran definició del que és un artista: aquell que transforma. Les seves paraules eren molt commovedores. Per mi ho eren més que la seva veu, que al principi semblava que agafava distància de les emocions.
Vostè ha col·laborat també amb coreògrafs, ha ballat amb Akram Khan i ha rodat amb Angelin Preljocaj un film sobre l’educació. Com és la barreja d’energies amb creadors tan potents? No és fàcil. Quan es tracta de personalitats fortes, t’hi uneixes d’una manera molt bonica, però no és senzill treballar-hi. Ballar consisteix més a anar junts, unir coses. I la música és igual: tot ha de ser molt precís i específic, ha d’estar organitzat. I jo en canvi soc més intuïtiva. Així que has d’aprendre a confiar, omplir-te de passió i confiar en l’altre.
Com és que no se la veu mai esquiva o de mal humor, sent com és una celebritat exposada? Perquè tinc molta sort de fer el que m’agrada. Encara avui m’he de pessigar per creure-m’ho... Aquest era el meu somni. I somiava arriscar, somiava fer coses noves. Si no, és avorrit. Jo fa deu anys no era una ballarina, però endinsar-me en un lloc desconegut m’apassiona.
Com endinsar-se a l’Àrtic? La gent a Espanya té present la seva feina amb Isabel Coixet a Ningú
no vol la nit. Com va ser treballar
amb ella? M’encanta, la Isabel. El meu sentiment per ella és el que més recordo d’aquell rodatge. Això i el fet de compartir aquella història tan colpidora, tan fosca però amb aquell descobriment final de l’amor. És el que mira de descobrir el meu personatge, tan emocional al principi, atrapada per la gelosia, amb un sentiment de supremacia pel fet de ser blanca i haver rebut una educació... I de sobte, quan confronta les dificultats descobreix l’amor.
ACTRIU I CANTANT “No volem un xou cantat, però he vist que puc fer coses amb la meva veu que no sabia”
PER QUÈ VA ACCEPTAR
“El que m’agrada de Barbara és que era capaç de transformar, i això defineix un artista”