Nostàlgia amb criteri

Francesc-Marc Álvaro revisa el passat: “Ha passat mitja vida. Reivindicar el que va representar la Barcelona del 1992 em sembla just i necessari. Per què no hauríem de proclamar amb generositat els encerts d’una fita que va projectar la ciutat i el país al món d’una manera extraordinària? Ara, m’agradaria que aquesta reivindicació amable anés acompanyada d’algunes autocrítiques”.

Ha passat mitja vida. Tenia vinti-cinc anys i ara en tinc cinquanta. Com a periodista, em va tocar fer algunes cròniques d’aquell gran esdeveniment. Com a ciutadà, ho vaig viure amb curiositat però mentiria si digués que l’estiu de 1992 va ser l’estiu de la meva vida, com sí que ho va ser –segons llegeixo i escolto– per a molta gent. Els Jocs Olímpics de Barcelona són una fita històrica indiscutible però no formen part del meu àlbum de fotos. Atès que els mitjans són tan vulnerables a les impostures i les postveritats, em sembla una mostra de respecte indispensable al públic subratllar que, malgrat els mecanismes de la memòria col·lectiva i la temptació de mirar el passat amb ulls del present, la memòria de cadascú és personal, intransferible i filla d’experiències ben diverses.

L’èxit objectiu de Barcelona’92 està fora de tota discussió. Com ho està el fet que en va sortir una Barcelona millor que la d’abans. En aquest sentit, em fan gràcia els que avui afirmen –amb una barreja peculiar de ressentiment i nostàlgia vintage– que el projecte olímpic va matar l’autenticitat d’alguns barris barcelonins. Des de fa més de vint anys que em desplaço quasi cada dia al Raval per fer classes i he comprovat directament com han canviat uns carrers on, antigament, no hi entrava la llum i on la vida era més que miserable. Òbviament, la Barcelona d’avui té diversos problemes, però només des del cinisme o des de la desinformació es pot dir que no hem progressat o que les grans transformacions urbanes d’aquell moment no eren necessàries.

Ha passat mitja vida. Cadascú elabora el relat de la història recent que li plau, que li convé o que li proporciona més tranquil·litat de consciència. Cadascú posa el focus on vol i fa les comparacions que li semblen adequades, fins i tot les que són més clarament tramposes o agafades pels pèls. Tendim a idealitzar els moments en què tot sembla fet a la nostra mida, és un mecanisme psicològic del qual no podem escapar i això coincideix o no amb la realitat del context referit. Per exemple, Vargas Llosa i altres famosos diuen meravelles de la Barcelona de finals del franquisme, una percepció respectable però que no té res a veure –segurament– amb la vivència de molts barcelonins. Anem al passat i en tornem com podem i, en aquesta ruta, fem triangulacions més o menys afortunades entre l’enyor, l’oblit i el maquillatge.

Aquell estiu del 92 van ser molts estius alhora, esclar: el de la guerra dels Balcans, el de les detencions dels independentistes ordenades pel jutge Garzón, el d’un amor efímer, el de la desaparició dolorosa d’un amic... Al meu àlbum hi té un lloc destacat la guerra llunyana i veïna que tenia lloc a l’antiga Iugoslàvia, aquell país suposadament modèlic que havia resolt –s’assegurava– la convivència entre nacions diferents. Tinc perfecta memòria d’alguns opinadors que, durant molts mesos, van negar de manera sistemàtica i vehement el genocidi que estaven portant a terme les tropes sèrbies; alguns d’aquests oracles ara donen lliçons sobre garanties democràtiques i lleialtats constitucionals. Sort que tenim hemeroteques.

Ha passat mitja vida. Reivindicar el que

Mentiria si digués que l’estiu de 1992 va ser el de la meva vida, com sí que ho va ser, segons llegeixo, per a molta gent

va representar la Barcelona del 1992 em sembla just i necessari. Per què no hauríem de proclamar amb generositat els encerts d’una fita que va projectar la ciutat i el país al món d’una manera extraordinària? Ara, m’agradaria que aquesta reivindicació amable anés acompanyada d’algunes autocrítiques. Per exemple: la intenció de prolongar l’estil del 92 mitjançat el Fòrum Barcelona 2004, un projecte fallit que tractava de recobrir amb un esdeveniment incomprensible una nova etapa de canvis urbanístics, amb menys consens que els anteriors. Si els Jocs Olímpics van ser un model admirat de gestió no es pot dir, en canvi, el mateix del Fòrum de les Cultures, artefacte envoltat de zones d’ombra i d’incompetència.

Cada generació té dret a una èpica. Un dels meus millors amics –deu anys llargs més gran que jo– va treballar en un lloc de certa responsabilitat a l’àrea comunicativa del COOB92. El recordo feliç desenvolupant aquella missió, se sabia integrant d’una elit professional que va tenir la sort de viure des de dins un gran esdeveniment. També recordo que me’l vaig trobar unes setmanes després de la clausura dels Jocs i semblava que hagués viatjat a la Lluna, estava eufòric. El meu estat d’ànim era un altre perquè la meva vida era una altra, com ho eren les meves il·lusions i els meus mapes. No trauré conclusions amb efecte retroactiu, com fa –per exemple– Lluís Bassat quan declara que “el fet de ser català era vist com una cosa envejable i s’ha convertit en una cosa menyspreable”.

Ha passat mitja vida. Podria mentir-vos, però no ho faré. No necessito ser perdonat. La meva brúixola de llavors estava més a prop de la indiferència que de l’entusiasme, i aquesta és una veritat modesta que confesso respectuosament, per completar les pintures brillants de la nostàlgia i perquè potser –és una simple hipòtesi– no vaig ser l’únic que llavors ho va viure així.