El color dels diners
La declaració del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a l’Audiència Nacional pel cas Gürtel, que investiga el presumpte finançament irregular del seu partit; i els milionaris fitxatges del mercat futbolístic internacional.
PER primera vegada en la història de la democràcia espanyola, un president del Govern s’ha vist obligat a prestar declaració com a testimoni en un judici, l’anomenada trama Gürtel, que simbolitza –no és l’únic cas– la despreocupació de grans partits polítics sobre les seves fonts de finançament. Mariano Rajoy va sol·licitar que la seva declaració, de més voltatge polític que judicial, pogués fer-se mitjançant videoconferència, però al final i per espai de dues hores llargues va tenir lloc a l’Audiència Nacional amb l’única consideració d’estar al costat del tribunal, a l’estrada, i no davant seu.
Val a dir, d’entrada, que la compareixença a la sala del president del Govern és una prova que la separació de poders, essencial en una democràcia, funciona a Espanya. Amb lentitud, a què no és aliena la falta de mitjans després d’uns anys de crisi i austeritat, la justícia exhibeix ara la seva independència. En els últims mesos, els ciutadans han pogut veure al banc dels acusats una infanta germana del Rei, un exvicepresident del Govern que va dirigir l’FMI, els expresidents de les Balears i de la Comunitat de Madrid, i en els propers mesos veuran desfilar el totpoderós president del futbol espanyol, un altre exvicepresident del Govern –Narcís Serra– i el primogènit del matrimoni Pujol Ferrusola, entre d’altres. La llista, com la presència ahir de Mariano Rajoy a l’Audiència Nacional, és una prova inequívoca de la força de la llei al nostre país, una cosa que desmenteix el tòpic popular que “aquí no passa mai res”.
La declaració no va ser plat del gust del president Rajoy, incòmode en alguns passatges, però tampoc no va descompondre la seva imatge d’home tranquil i molt aferrat a la sensatesa i el sentit comú, dues armes molt útils en un judici en el qual va comparèixer com a testimoni i no acusat (“la contestació ha de ser gallega perquè no podria ser de La Rioja”, va respondre al retret que s’escapolia de les preguntes de les acusacions particulars). Mariano Rajoy es va aferrar a la seva activitat política, aliena a comptes, balanços i aspectes gerencials del Partit Popular, en el qual, per cert, ha fet
neteja d’aquelles figures més associades a irregularitats i corrupteles. És versemblant que un dirigent amb contínues responsabilitats polítiques i parlamentàries al llarg de tres dècades ignorés molts episodis de la trama Gürtel, sobretot els menors, propis del dia a dia, o les anècdotes sucoses. No obstant això, la generació política que encarna Rajoy ha demostrat una certa indolència a l’hora de controlar el que succeïa al seu voltant. Aquesta actitud no és delictiva, però ha propiciat que personatges menors taquessin la reputació del PP i d’altres formacions. El gran partit conservador espanyol té ara l’obligació, com tots, de posar-se al dia i establir uns controls i alertes que impedeixin la repetició de les pràctiques corruptes que tant han indignat els ciutadans, sobretot en temps de vaques magres.
La declaració de Rajoy té un impacte menor en els fets jutjats, però suposa una targeta groga al president del Govern central a tall d’advertència sobre la necessitat d’adoptar línies vermelles en el funcionament i finançament dels partits. La falta d’alternatives i la confiança en el rumb econòmic del president li van valer la victòria electoral. Cal tornar la confiança al país en la vida pública i la justícia està complint el seu paper. Torn de partits i els seus dirigents.