“L’Estat no et dona res que no tregui a un altre”

Tinc 35 anys: soc xilè alemany i em vaig doctorar en Heidelberg. Els xilens patim sovint insurreccions populistes, però tenim una tecnocràcia que encara ens fa més previsibles i pròspers que els veïns. La vida és un misteri a celebrar. Imposar la igualtat

Abans de tenir Estat de benestar: pensions, sanitat... No estàvem pitjor?

El que nego és que tots tinguem dret que l’Estat ens doni tot el que necessitem només per haver nascut.

Però en néixer tots tenim drets humans universals i altres de constitucionals.

Massa ciutadans creuen que l’Estat té l’obligació d’alimentar-los, curar-los, ensenyar-los i allotjar-los sense que hagin de fer res a canvi. I això és fals. I insostenible.

Abans cal organitzar-se, esclar.

Però això no significa que una estranya màgia, que no existeix, proveeixi de recursos l’Estat perquè tots en visquem. Si tu no treballes i, en canvi, obtens tot de l’Estat és que l’Estat l’hi està traient a algú per donar-t’ho a tu.

Si reparteixes bé el que hi ha, n’hi ha per a tothom.

Si tots volem viure d’aquell repartiment dels recursos d’una societat sense aportar res a canvi, li asseguro que no. Qualsevol economista honest li explicarà que és impossible que l’Estat prosperi sense l’esforç de tots. Dir el contrari es la primera falsedat de l’igualitarisme.

Doncs que pugin els impostos als que

tenen més i que proveeixin la resta.

Així desincentivarà els que més valor creen, que deixaran d’esforçar-se o se n’aniran a un altre país i d’aquesta manera tota la societat s’empobrirà.

Per què no igualar les rendes?

Perquè si no permet que els millors guanyin més liquidarà l’esforç per la innovació i les ànsies de millorar. Tots els experiments de privar de la llibertat d’emprendre els millors o de deixarlos sense incentius acaben empobrint tothom.

La desigualtat també empobreix tothom en dificultar la convivència.

Però si ens iguala per llei, estarà anant contra natura i contra l’evolució. Hem evolucionat per ser diversos, per això la distopia d’un món d’iguals atempta contra el més genuí de l’ésser humà: la seva llibertat de ser qui és i ser únic.

Som iguals davant la llei.

Però no podem ser igualats a través de la llei. Això és la tirania de la igualtat.

Som iguals en deures i drets, però lliures de ser diversos a l’hora d’exercir-los.

Però cap Estat no té dret a imposar-nos la igualtat. Cadascun de nosaltres és responsable del seu destí. És l’essència de la llibertat. Si l’Estat ordena tota la nostra vida, la nostra societat es transforma en una granja.

On veu aquestes granges avui?

El món –especialment Amèrica Llatina i els pitjors països d’Occident– és ple de populistes que s’omplen la boca de drets per aconseguir el poder sense explicar d’on treuran diners per pagar-los.

No hi ha gaires països tan insensats.

En l’obsessió perquè l’Estat imposi la igualtat, tots pensen que aquella igualtat els farà iguals als de dalt, però l’únic que pot oferir qualsevol govern és fer-nos a tots iguals als de baix.

Per què n’està tan segur?

Perquè al principi pots expropia rals rics i repartir, però en d’ un parell d’ anys de castigar la inversió i la innovació, el país s’ arruïna. Miri Veneçuela, van prometre de tota tothom i, fins i tot amb petroli, ho han gastat tot en dos dies i després tots, menys els que manen, passen privacions.

Hi ha països amb institucions inclusives i poca desigualtat, però no són els liberals.

Si es refereix als països escandinaus, no oblidi que tenen els drets individuals, l’essència del liberalisme, molt ben protegits; la propietat privada és inqüestionable; una ètica del treball molt assentada; defensen la innovació i la lliure iniciativa i la lliure empresa.

Potser es tracta de dissenyar les institucions adequades i no d’ideologies.

Els anglosaxons són més conscients que el ciutadà sap com utilitzar els seus diners millor que els buròcrates que administren els impostos que paga. En canvi, Trump ha inaugurat un altre populisme dient que si posa barreres comercials crearà llocs de treball.

Per això l’han votat.

Però si ho fa de debò, destruirà ocupació. Segles d’història demostren que si poses barreres comercials, tots s’empobreixen.

Però si no protegim els més febles, tots acabem perdent.

La protecció social excessiva acaba perjudicant el protegit. Suposem que vostè dona tres anys de permís retribuït a totes les embarassades... Què passaria?

Es contractarien menys dones joves.

Per evitar-se el risc d’haver de regalar tres anys de sou, els empresaris no les contractarien i el legislador que volia protegir-les les haurà condemnat a la subocupació o a l’atur.

Però ser iguals davant la llei significa tenir oportunitats iguals: pobres i rics.

Els humans som diferents per naturalesa i voler reduir-nos a tots a una sola classe és una tirania que ja van provar els estalinistes i els hitlerians. I a més falsa, perquè tots eren igual de desgraciats menys els jerarques del partit.

Si no hi ha sanitat gratuïta, en una epidèmia els pobres encomanen el virus als rics.

L’Estat ha de donar una quota a tots els ciutadans i que ells escolleixin hospital. No hi hauria una salut igual per a tothom, que és l’aspiració igualitària, però sí una salut millor per a cada ciutadà. El mateix s’ha de fer amb l’ensenyament: donar diners als pares perquè triïn les escoles que creguin millors.