Àlex Rigola dirigeix Ariadna Gil en un ‘Vania’ despullat
“Com a director teatral, Àlex Rigola, quan ja té una cosa sòlida i que li funciona, vol fer sempre un pas més i anar a un terreny menys confortable per investigar”, diu un somrient Salvador Sunyer, director del Festival Temporada Alta. Una d’aquestes coses noves va ser decidir fa dos anys endinsar-se en el teatre d’un dels més grans autors, Anton Txékhov, aquell metge que va morir jove, amb 44 anys, el 1904, però va deixar escrites obres com La gavina, Les tres germanes... o L’oncle Vània, que ara adapta lliurement Rigola. Obres que parlen de personatges amb insatisfacció crònica, d’assumir el fracàs de les nostres expectatives, de gent que transita d’un món a un altre sense un terra ferm... i tot sota una mirada plena d’humanitat.
Però endinsant-se en Txékhov, primer amb Ivanov i ara amb Vania (Escenas de la vida) –que es veurà des d’avui i fins diumenge al Teatre de Salt i després anirà als Teatros del Canal de Madrid que dirigia Rigola fins que va dimitir fa un mes per la violència policial de l’1-O–, el director català buscava, a més, fer les coses d’una altra manera en escena. Fugir de “la infantilització del teatre i de l’espectador” que observa. I fer que el públic estigui molt més a prop dels actors –Ariadna Gil, Irene Escolar, Gonzalo Cunill i Luis Bermejo– i que ells no estiguin recreant personatges sinó que ajuntin la seva vida amb les del seu personatge en escena, que es despullin.
“Vania pertany a un procés de treball en el qual estic immers des de fa un any i mig descontent amb el que feia: des que vaig provar el teatre document en una obra amb gent que viu a Salt no he sentit el mateix fent teatre”, confessa. I admet, a més, que està “en un període més de reflexió que d’acció” que li ha permès dirigir aquest Vania que “presenta la desolació humana, perquè parla d’aquell moment en què t’adones que el que esperaves i el que és la vida són coses diferents. És un moment molt dolorós: l’acceptació és una renúncia, i assistim a aquest moment a la vida dels personatges. Tot s’ha de recol·locar i, un cop succeeixi, pot ser molt millor. A mi m’ha passat”, es despulla.
Com vol que facin els seus actors. “En la peça són una mena de narradors que en alguns moments a més de narrar la història la interpreten. Ens interessava molt la proximitat –l’obra es representa en una caixa sobre l’escenari del teatre, on caben només 60 espectadors–, compartir les angoixes que són de l’actor i del seu personatge, de tots dos, ajuntar les seves vides. Els actors no només interpreten sinó que mostren les seves pròpies ferides”, assenyala. Ariadna Gil ho explica molt gràficament: “No hem de ser cap personatge sinó explicar les coses que li passen des de com t’afecten a tu. Hi ha una barreja d’alliberament i de vertigen fent-ho, una sensació única”, conclou.