Sergio Ramírez
El narrador i exvicepresident de Nicaragua, primer centreamericà que guanya el prestigiós premi
ESCRIPTOR
El nicaragüenc (75), exministre sandinista i autor de la barbaritat de 46 llibres, entre novel·les, assajos, memòries, contes, biografies i cròniques, va guanyar ahir el premi Cervantes, el més prestigiós de les lletres espanyoles.
Sergio Ramírez Mercado (Masatepe, Nicaragua, 1942) és “realment un gran de la literatura centreamericana”. Ho va dir fa poc més d’un mes el director de l’Instituto Cervantes, Juan Manuel Bonet, sense imaginar-se que el destinatari de la floreta guanyaria el premi de literatura que també porta el nom de l’autor del Quixot.
Bonet, que va parlar així durant la presentació de la darrera novel·la de l’autor, Ya nadie llora por mí (Alfaguara), va demostrar punteria en la seva aposta, perquè aquest no era precisament un guanyador cantat del Cervantes. Prova d’això és que els deu membres del jurat van haver de votar ahir set vegades al llarg de més de tres hores de deliberacions per, al final, prendre la decisió per majoria.
Ramírez és un escriptor ampli que toca diversos pals literaris, des del conte fins a la novel·la, passant per l’assaig i freqüentant l’article periodístic. També és polifacètic en general: a més de les lletres, ha transitat per l’advocacia, l’activisme revolucionari i la política, en aquest últim cas com a vicepresident del seu país durant més de cinc anys de govern sandinista sota presidència de Daniel Ortega. Des de fa dos decennis llargs es dedica només a escriure i és un dels crítics més notables de l’un altre cop líder de Nicaragua. Des d’ahir és a més el primer centreamericà que guanya el premi Cervantes.
En la presentació d’aquesta última novel·la, l’escriptor espanyol Luisgé Martín va assenyalar que Ramírez retrata “una Nicaragua actual amb ferides del passat”. No en va Ya nadie llora por mí, segona part d’El cielo llora por mí (Alfaguara), té com a protagonista l’inspector Dolores Morales –nom que no pot ser més eloqüent–: un exguerriller i policia retirat posat a detectiu que en aquest nou cas investiga la desaparició de la filla d’un milionari amb el teló de fons de “la corrupció i l’abús de poder que és subjacent al discurs revolucionari de la Nicaragua contemporània”, segons s’explica a la sinopsi.
El jurat del Cervantes, presidit aquest any pel màxim responsable de la Real Academia Española (RAE), Darío Villanueva, va decidir premiar Ramírez “per haver unit en la seva obra la narració i la poesia al rigor de l’observador i l’actor, així com per haver reflectit la vivor de la vida quotidiana i haver convertit la realitat en una obra d’art”. I tot això, van afegir els jutges, “amb excepcional altura literària i en pluralitat de gèneres, com el conte, la novel·la i el columnisme periodístic”.
A l’anunci oficial del premi hi va haver el ministre Íñigo Méndez de Vigo, el president de la RAE, i, com a guanyador de l’edició anterior, el gran escriptor barceloní Eduardo Mendoza, que va dir amb humor que estava “molt content però també disgustat perquè tinc la sensació que s’ha acabat el meu regnat”. Així que “el primer que diré a Sergio Ramírez –va afegir Mendoza– és que no es faci il·lusions perquè després d’un any en ve un altre i llavors ell passarà a la reserva, com jo ara”.
Quan Méndez de Vigo va donar la notícia al premiat –a les set del matí a Managua, on resideix–, Sergio Ramírez va exclamar: “Em sembla una bona manera de començar el dia!”. Més tard, en declaracions a la premsa, l’autor va subratllar la seva nul·la intenció d’adormir-se sobre els llorers de l’autocomplaença. El guardó, dotat amb 125.000 euros però sobretot amb la reputació de premi més important de la literatura en castellà, l’“obliga a escriure més bé” mentre fa “visible” les lletres centreamericanes, va afirmar. “És un reconeixement que m’omple de molta responsabilitat”, va resumir. Pel que fa a la seva obra, va destacar que ell sempre ha mirat d’interpretar la realitat que l’envolta.
Ramírez Mercado va publicar el seu primer llibre, Cuentos, el 1963, un any abans de llicenciar-se com a advocat a la Universitat Nacional Autònoma de Nicaragua de León, on va obtenir la Medalla d’Or que s’atorgava al millor alumne de cada promoció. El 1977 es va convertir en cap del Grupo de los Doce, format per intel·lectuals, sacerdots, empresaris i membres de la societat civil nicaragüenca que donaven suport al Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) en la seva lluita per enderrocar el dictador Anastasio Somoza.
Amb el triomf de la revolució el 1979, Ramírez es va incorporar a la Junta del Goven de Reconstrucció Nacional com a president del Consell Nacional d’Educació. I el 1985 va jurar com a vicepresident de Nicaragua, càrrec que va exercir fins al 1990, en què l’FSLN va perdre poder en la coalició UNO liderada per Violeta Chamorro. Ell va seguir, malgrat això, al capdavant del bloc sandinista a l’Assemblea Nacional fins al 1995, any en què va fundar el Moviment de Renovació Sandinista per canalitzar les seves discrepàncies amb l’expresident Daniel Ortega i els seus fidels, en especial pel seu sentit democràtic limitat i la seva deriva autoritària. El 1996 va llançar la tovallola de l’activitat política.
Entre els llibres de relats de Ramírez destaquen El reino animal, Perdón y olvido, Flores oscuras o La viuda Carlota y otros cuentos ;ientre les novel·les, Margarita, está linda la mar, Sombras nada más, Mil y una muertes, La fugitiva o Sara.
El jurat premia Ramírez per haver “reflectit la vivor de la vida quotidiana i convertir la realitat en una obra d’art”
A l’anunci del premi, Eduardo Mendoza va dir amb humor que estava disgustat perquè veia acabar el seu “regnat”