El preu del progrés
Eulàlia Solé reflexiona sobre l’existència en la nostra societat d’una classe inútil, teoritzada per Yuval Noah Harari, que creix a mesura que millora la productivitat econòmica: “Cada vegada es requereixen menys treballadors en qualsevol dels sectors productius. Mentre que els mitjans de producció continuen pertanyent a la classe poderosa, per al seu funcionament la presència humana està sent substituïda per la intel·ligència artificial”.
La llista de país ha trencat els esquemes prefabricats en els cenacles del 155. La cosa anava així: la convocatòria electoral aturava en sec la maquinària de Junts pel Sí; esclataven les costures d’una unitat forçada i ERC agafava el pal del paller sobiranista, que estava en territori convergent; En conseqüència, la campanya obligava a la confrontació, el PDECat llanguia amb resultats esquifits, l’espai central del país quedava desconcertat i s’agreujava la dificultat d’avançar en un pla sobiranista compartit. És a dir, intervinguda la Generalitat, empresonats els líders socials i part del Govern, exiliat el president i la resta del Govern i dividides les forces, Catalunya tornava a la cleda autonomista, s’amansava la fúria política i s’esclafava el moviment social. Ni el PDECat tindria prou forces, ni ERC podria avançar en solitud, ni la CUP seria el reforç més còmode.
Divide et impera, que diria Juli Cèsar i, segles més tard, emularia Napoleó.
Però en aquest sorprenent tauler de l’independentisme, on les peces mai no es mouen en la direcció prevista, el rei exiliat ha fet un moviment que ha trencat la partida. La llista de país és una jugada imprevista i imprevisible,
No és una llista del món convergent sinó del món Puigdemont, que és un planeta en ell mateix
atès que canvia el joc i explosiona les previsions. Alhora, sembla una jugada mestra, primer, perquè traspassa l’esquema de partits i torna a situar la pilota política en la dimensió civil del sobiranisme. És a dir, sense tenir la unitat d’acció de Junts pel Sí, estableix un concepte unitari i força ERC a pensar en termes d’unitat de cara al 22-D. El pal de paller tradicional, doncs, queda dividit en dues grans branques transversals i, alhora, obligades a entendre’ns. Alhora, no és una llista del món convergent, tot repetint l’esquema clàssic de convergents i republicans, sinó del món Puigdemont, que és un planeta en ell mateix. El president és un líder atípic, probablement el més republicà dels convergents, però alhora molt convergent en les formes i amb una tirada popular que, a l’espera de ser mesurat electoralment, sembla indiscutible. Si aquesta llista, a més, es nodreix amb consellers a la presó i a l’exili, líders del moviment civil (Jordi Sànchez està confirmat) i fitxatges de diferents fornades, la idea que es tracta d’una llista amb vocació de gran front de país tindrà acceptació. No se sap si serà l’opció guanyadora, però ja ha aconseguit un mèrit: fa dos dies guanyava ERC, i ara ja no se sap.
Pel que fa al PDECat, la llista té mèrits i un clar demèrit. El demèrit és obvi: traspassa el partit i el deixa fora de joc, amb cap quadre rellevant a la llista. Però els mèrits no són menors: primer, l’obliga a reinventar-se, més enllà de l’agònica situació actual; i segon, si surt bé salva el poder municipal, que és on hi ha els quadres del partit amb més futur. Puigdemont, doncs, ho ha tornat a fer: ha mogut una peça inesperada i ha trencat el joc dels altres.