Secessionisme: Erasme i Linz
El juliol del 2001 el professor Juan Linz, encara actiu a Yale, va viure una de les seves últimes estades a Espanya participant en un curs d’estiu de la Universitat Rei Joan Carles, que va tenir lloc a Ronda, sobre el tema de la transició. L’acompanyàvem com a ponents Charles Powell, Gabriel Cisneros, Eduardo Haro Tecglen, Pedro Altares i alguns més. En un moment determinat, referint-se als fenòmens secessionistes, va afirmar Linz: “A Espanya tindrem seriosos problemes sempre que hi hagi espanyols desitjosos de deixar de ser-ho”.
Més d’una vegada, en anys posteriors, vam incórrer mentalment en una errònia valoració d’aquella frase. Ens va semblar un pronunciament efectista, mitjanament cert, però més aviat exagerat, subjectiu i massa genèric. Malgrat això, al llarg d’aquests últims anys, sobretot en aquestes últimes setmanes, els esdeveniments ens han portat mil vegades a la memòria aquella rotunda frase del Juan, que s’ha anat revelant progressivament com una constatació encertadíssima, pròpia d’un rigorós científic social.
Si Linz continués viu, en presenciar els penosos esdeveniments de les últi setmanes, hauria rebut una plena indesitjable confirmació de la seva teoria. Però malgrat la confirmació, ell mateix es preguntaria amb no poca sorpresa i consternació: com és possible un esclat d’odi i irracionalitat tan devastador, amb centenars de ferits? No es va poder fer res per evitar-ho? Què es podria fer a partir d’avui per superar-ho?
Difícil resposta, fins i tot per a la saviesa i la visió penetrant d’un mestre com el Juan. Estem en l’àmbit del visceral, dels sentiments ferits, de les ofenses de paraula i obra, dels crits insultants, dels greuges contra els símbols, de les porres i les pilotes de goma, d’aquells danys físics i morals que s’instal·len a les entranyes i perduren en el record durant cades, de vegades fins a la mort. No s’ha de ser endeví per intuir que el Juan hagués inclòs, com a mínim, una proposta t humil com aquesta: parlar. Reunir-se i lar fins a l’extenuació. I després d’haver parlat, després d’haver dialogat fins a l’esgotament, després d’haver suportat insuportables sessions de conversa insuportable amb persones insuportables, després, en una paraula, d’haver aguantat l’inaguantable, prendre un cafè i començar un altre cop de zero. Creiem que la recepta de Juan Linz no hauria estat lluny d’aquest modest tractament. Això sí, molt probablement hauria recorregut al ciclopi concepte d’Erasme: “La pau consisteix, en gran part, en el fet de desitjar-la amb tota l’ànima”.
Parafrasejant aquest pensador en sentit oposat, ens temem que l’enfrontament consisteix, en gran part, en l’afany de continuar mantenint viu l’odi fins a la mort. Molts, amb la seva càrrega verinosa d’ofenses acumulades, siguin llunyanes o recents, no aconsegueixen alliberar-se del seu verí, carregant-lo per a la resta de la seva vida. D’aquí el potent factor de neteja igualitària que exerceix la biologia quan s’encarregar d’anar-nos enviant al cementiri, una generació darrere l’altra, amb tot el nostre bagatge d’odis irresolts.
Precisament allà, en aquell curs del 2001, ens va tocar molt d’a prop aquest factor de col·lapse generacional i desaparició física, que afecta per igual els que encara odien i els que es van esforçar per crear una convivència sense odi. Ningú no va poder pensar, aquell estiu a Ronda, que aquells serien els últims dies que veuríem amb vida el Gabriel, el Pedro, l’Eduardo Haro i el mateix Linz, tots ells desapareguts, un darrere l’altre, en els anys següents, i tots ells pertanyents a la que podríem anomenar la nostra generació de la transició. Una generació de la qual la biologia ja n’ha eliminat amb tota naturalitat la meitat dels membres. La mateixa biologia que, en els propers anys immediats, amb la mateixa naturalitat, ens farà desaparèixer l’altra eitat. Però sobretot tornant al nostre temps –al penós ara aquí–, permeteu-nos acabar amb el mateix reconeixement a Juan Linz que vam xpressar en una ocasió anterior, c nèixer la notícia de la seva mort. Ara, s ta l’i pacte del deliri secessionista, ens resulta inevitable tornar a recordar aquell greu diagnòstic, la frase lapidària de l’inoblidable mestre, que lluny de resultar exagerada i efectista, es continua ratificant com absolutament certa, insospitadament exacta, sinistrament ajustada a la realitat.
Les generacions, una darrere l’altra, amb verí o sense, continuaran sucumbint als implacables designis biològics i desapareixent amb tota la seva càrrega, gran o petita, de verí residual. Darrere vindran altres generacions que, al seu torn, s’encarregaran d’engendrar les seves noves il·lusions i també els seus propis enfrontaments, amb els seus nous –o vells– verins i rancúnies. Potser llavors també hi haurà algú que intentarà contribuir modestament a la pau, invocant Erasme i Linz.
L’enfrontament consisteix, en gran part, en l’afany de continuar mantenint viu l’odi fins a la mort