El fracàs d’Espanya
La creixent sensació de fracàs que plana sobre la visió europea té, per mi, una causa clarament discernible, que és la persistència dels estats nació quan s’haurien de retirar per donar pas a institucions europees globals: un exèrcit europeu, una política exterior europea, un premier d’Europa al qual poguessin trucar per telèfon el president de Washington o el de Moscou.
Que Angela Merkel ocupi aquest paper és part del problema, no de la solució. El problema és que, de la mateixa manera que els estats o regnes anteriors a França, Espanya o Alemanya van desaparèixer quan van emergir el 1500 els estats nació, ara França, Espanya i Alemanya haurien de passar a segon pla perquè emergeixi Europa. Com que no ho fan, Europa no existeix.
Cap al 1500 les ciutats Estat italianes –Venècia, Milà, Florència, Bolonya, Roma, Nàpols– eren independents. El problema va ser que, al costat, van aparèixer França, Espanya i Anglaterra, que eren conglomerats de comtats, ducats, principats o regnes, que es van fusionar, per tenir exèrcits molt més nombrosos que els finançables per una ciutat Estat, per més Florència o Milà que fos.
Si una ciutat Estat es movia entorn del milió de súbdits el 1500, les noves nacions –França, Espanya, Anglaterra– se n’anaven cap als 10 milions d’habitants. Carande atribueix 4 milions a Castella i 2 milions d’habitants a l’Aragó quan es van unir cap al 1490. El resultat estava cantat: França i Espanya es van barallar per les ciutats italianes fins que Carles I d’Espanya se les va quedar totes, inclosa Roma, que va saquejar el 1528 i es va coronar emperador d’Europa. El títol exacte era l’habitual des de Carlemany i fins a Napoleó: emperador del sacre imperi romà germànic.
Doncs resulta que al segle XX a la nació europea li va passar el mateix que a les ciutats italianes: els van aparèixer a la perifèria uns estats que són deu vegades més grans que elles. Si França tenia 50 milions d’habitants i Espanya 40, Rússia, els Estats Units i la Xina tenien 300 milions o més. Els europeus no tenien més remei que unir-se per ser 300 milions i plantar cara, econòmicament almenys, als colossos Estats Units, Rússia o la Xina.
Cada nova integració suposa que la unitat anterior es retiri del comandament, sense necessitat que desaparegui, només que estigui en segon pla. Però qui es creu que el jacobinisme francès o el sacrosant nacionalisme espanyol o el complex de superioritat anglès faran un pas enrere, per deixar lloc a l’unionisme europeu?
Cal haver llegit i viatjat molt poc per ser tan il·lusos. La unió del carbó i de l’acer, passa. Evitar més guerres entre Alemanya i França, passa, però d’aquí que un primer ministre europeu els digui a París, Madrid o Berlín el que han de fer hi va un bon tros que encara no s’ha recorregut.
Si realitzem un experiment mental d’aquests que agraden a Einstein, en què esborréssim les fronteres i diluíssim els nacionalismes –en àcid sulfúric, naturalment–, què quedaria d’Europa?: un continent articulat per un sistema d’unitats. Ho descric al meu llibre del 1978 Sistema de ciudades y ordenación del territorio.
El concepte de ciutat postindustrial comporta dos conceptes nous que resulten coincidir amb altres d’antics. La ciutat industrial desborda la ciutat medieval o preindustrial i la converteix en àrea metropolitana. Al seu torn la ciutat postindustrial desborda l’àrea metropolitana i es converteix en urban field, definit per John Friedmann i John Miller el 1966. El que defineix l’àmbit del urban field o territori urbà és el temps de desplaçament mitjà de viatge de cap de setmana, que són dues hores. Amb l’actual tecnologia aquest àmbit assoleix de 100 a 300 km al voltant d’una ciutat de més de 300.000 habitants.
El urban field de Barcelona és Catalunya, el de València és Llevant, el de Bordeus el Perigord i així anar fent. El segon concepte són els daily urban systems (DUS). Avui, el viatge setmanal al centre comercial per comprar i vendre al mercat s’ha substituït pel commuting diari entre el centre comercial i la perifèria per a la feina diària. Els DUS són les comarques medievals utilitzades diàriament gràcies al cotxe. Les comarques tenien 20 km de radi perquè es camina a 4 quilòmetres per hora, i es triga un màxim de 5 hores per anar i tornar des de les masies més allunyades, de manera que es va i es ve del mercat el mateix dia. Comprovin que les comarques històriques tenen aquestes dimensions de mitjana. Avui dia són els daily urban systems.
Doncs bé, Europa sense nació serà un sistema de urban fields i, dins d’aquests, daily urban systems. Els antics comtats i ducats amb les seves comarques, però delineats pel cotxe en comptes del cavall o la mula. Ens identificarem per ciutats en comptes de nacions: no hi ha cap mal en això, només una evolució de les condicions tecnològiques aplicades a les constants humanes.
Barroso demanava una nova narrativa per a Europa, un nou projecte polític que generi una identitat col·lectiva europea que no va emergir en els últims vint anys. Els joves no creuen en la unió europea, perquè constaten la seva inoperància. El que detesten d’Europa no és que usurpi el poder dels estats nacionals, sinó que sigui impotent. Només emergirà Europa quan retrocedeixin els estats nacionals.
El que els joves detesten d’Europa no és que usurpi el paper dels estats nacionals, sinó la seva impotència
Vista de la ciutat Estat de Florència, a finals del segle XV