Deliris del temps
No és una metàfora ni un compliment; és una evidència: cada any que passa, té cinc anys menys
Estic xerrant amb una col·lega, quan noto que m’he desdoblat per observar les seves galtes terses i rosades. Sembla una poma. Estàvem xerrant animades, feia mesos que no ens vèiem, però he perdut el fil i no sé el que dic. Confio que el meu pilot automàtic no em deixi articular frases inconnexes. Em sento dir “sí jo també exprés”. El meu pilot i jo estem perdent facultats, deu ser cosa de l’edat neuronal. Exprés?, diu ella. Exprés no, dic, després. Després què?, diu. Després hi anirem, improviso. I veig que he salvat l’escull, perquè la meva col·lega reprèn la xerrada. Ha agafat embranzida, i puc continuar analitzant la seva mandíbula afilada, les parpelles polides. Hi ha una cosa que no m’encaixa a la seva cara, un matís d’un altra planeta. Faig un repàs ràpid de les nostres últimes trobades, i constato que la meva col·lega cada vegada és més jove. No és una metàfora ni un compliment. És una evidència. Cada any que passa, té cinc anys menys. Miro el moviment dels seus llavis carnosos i em pregunto on arribarem si continua així. Potser la pròxima vegada que me la trobi hauré de posar-li el xumet.
El rejoveniment de la meva col·lega no es pot deure a causes extraterrestres ni paranormals. Tampoc no és que jo em mami el dit. Però el mètode que utilitza és realment bo, alguna punxada d’últim model. Ella no sembla un peix globus. De manera que m’hi llanço. Què t’estàs fent a la cara?, li dic. Jo?, contesta amb una sorpresa juvenil desconcertant i entendridora. Dona, balbucejo, és que tens un aspecte d’allò més allisat. No m’estic fent res, diu estranyadíssima. Doncs és sorprenent, perquè tens la pell cada vegada més repolida. Et juro que jo no em faig res, insisteix preocupada, esbatanant els ulls. Començo a perdre pistonada. Però com pots pensar això, es ressent amb una innocència virginal. Bé, dic, no sé, mira’t les galtes, sembles una poma. Et juro que no sé de què em parles, si m’hagués fet alguna cosa t’ho diria, tenim confiança. És que és molt vistós, l’última vegada que et vaig veure semblaves la teva mare, dic. Però deixo el tema perquè ja dubto de tot. La meva col·lega sembla realment sorpresa, diria que a punt de punxar-se un dit i fer un jurament de sang per provar que diu la veritat. Val més que la cregui.
Durant deu minuts. Per què menteix? Pretén que ens creguem que té poders sobrenaturals? I llavors m’adono que no puc continuar obviant el tema de la meva foto. Aquesta que fa que és aquí dalt els deu anys que fa que jo escric aquí baix. I que, per acabar-ho d’adobar, ja en tenia cinc més quan la vaig enviar a la redacció. I això significa que en aquest moment aquesta foto és quinze anys més vella que jo. O al revés. És tot molt confús. Fem coses delirants amb el temps. Així que suposarem que cada any la retoco amb Photoshop, si no és molèstia.